ooooooooooh graciaaaaaaaaaaaaaaa

Gracia era en otro tiempo un pueblo independiente oú principalmente vivían obreros, aparte de las paredes que limitaban el centro Gótico de Barcelona. Luego, al gran descontento de los locales, el pueblo fue engulle en la ciudad que crecía rapidemment al principio del siglo XIX. Todavía hoy hay una gente que pide la independencia de Gràcia.
Llegando a Gracia, me di cuenta que me encontraba en un lugar de Barcelona más tranquila dónde los turistas no se arrojan en todas las esquinas(rincones), sino donde había un espíritu colectivo... Especie de "pueblo" en la ciudad, dónde eres panaderías tienen sus acostumbrados, la gente respectivamente se conoce...
Aunque parece agradablemente suelto del ruido y el muchedumbre del centro de la ciudad, Gràcia no se encuentra sólo a 20 minutos de marcha de Plaza Catalunya en siguiente le Paseo de Gracia, la calle más impresionante de Barcelona o exactamente a algunas paradas(interrupciones) de metro del Barrio(Cuarto) Gótico. El Parque fantástico Guell de Gaudi es justo en el norte de Gràcia, un parque tranquilo que da cuenta como ninguna otra de la visión única del arquitecto, y quien permite sacar provecho de vistas magníficas sobre toda la ciudad.
Cada agosto el barrio(cuarto) alberga en sus calles un festival lleno de color y muy vivo, Festa Mayor (ver a nuestro guía de los acontecimientos).
Puedes ver la fiesta con los fotos abajo!!!!

Gracia, port Aventura.

Poco o nada tiene que ver la definición de Gracia que escuche antes de llegar a Barcelona, de lo que vi hace poco.
A mi parecer dista mucho la gracia de los estudiantes, bares y pisos viejos; de los parques llenos de niños y tinedas "Boutique".

Me encontré con una área temática llena de tiendas y lugares "diferentes" por compromiso. La supuesta esencia se está transformando en un lugar estupendo para criar a los niños.

Un lugar estupendo para el Hippy-pijo de ciudad, con su estilo y sus gafas de pasta. De todas maneras tampoco debo ser tan crítico, es un lugar estupendo, sin tráfico rodado y lleno de historia.

De hecho encuanto pueda me voy a vivir a Gracia... Con mis gafas de pasta.

Gracia

Aunque parece que Gracia esté lejos del ruido y de las multitudes del centro de ciudad, está sólo a una parada del principio del Paseo de Gracia. Su laberinto de calles y plazas a una escala mucho menor que en el centro de la ciudad invitan a la relación vecinal y, sobre todo, al paseo. Sus terrazas, pequeños comercios, cines, cafés... son lugares de encuentro donde uno disfruta con sólo ver pasar a la gente. Gracia es uno de los pocos barrios que aún conserva su identidad de pueblo, aunque ésta se vea amenazada por la cada vez más globalizada Barcelona "de moda". En este barrio conviven gente mayor vecinos de toda la vida y bohemios y artistas atraídos por la autenticidad y tranquilidad de sus calles.
Gracia, en definitiva, es un barrio con historia y cultura, un oasis de tranquilidad dentro de la gran urbe, que despierta el orgullo de sus locales que no dicen "soy de Barcelona", sino "soy de Gracia".

LA VILA DE GRACIA

El districte de Gràcia és un dels 10 districtes en que es divideix administrativament la ciutat de Barcelona. És el districte més petit de la ciutat però el segon amb major densitat demogràfica.
Compren el territori de l’antiga Vila de Gracia, poble independent que es va annexionar a Barcelona l’any 1987.

Una de les principals característiques de Gràcia són les places, carrerons, bars, restaurants i comerços que fan del barri un dels llocs més atractius de la ciutat, conservant el caràcter propi d’un municipi independent ple de vida.
Quan t’endinses al barri tens la sensació d’estar fora de Barcelona. És com un oasis dins de la metropoli.

El Barri té molt a oferir. Es distingeix per ser la seu de centres culturals de caràcter avantguardista i alternatiu com ara el Teatre Lliure i el cinema Verdi.
També cal esmentar la festa Major de Gràcia, a mitjans d’agost, on els carrers s’ornamenten amb espectaculars adorns preparats pels veïns durant mesos, per poder obtenir el premi al carrer més ben guarnit.
Aquesta festa, popular en tot Catalunya, atrau als ciutadans de tota Barcelona i de fora, que acudeixen al districte per disfrutar de les terrasses a l’estiu i les actuacions de música en directe que tenen lloc a totes les places.

El caràcter de Gràcia i dels seus habitants es reflexa amb el nom de molts dels seus carrers: Llibertat, Fraternitat, Igualtat, Plaça John Lennon, Plaça de la Revolució...
És un barri on es palpa la iniciativa per no perdre la pròpia historia.
Actualment s’està reivindicant el canvi d’alguns dels carrers que porten noms de militars o de referents franquistes pels noms que duien anteriorment.
Gràcia és un barri que lluita per mantenir el seu caràcter popular, les places com a punt de trobada , el treure les cadires de casa per prendre l’aire...

GRACIA un barrio diferente

Gracia; uno de los barrios con mayor identidad de Barcelona; sus calles, sus plazas, su gente, su vida… Cuando paseas por gracia, te sientes parte del lugar, un sitio enérgico y en el que se respira un ambiente joven. La diversidad de personas que aparecen por sus calles hace darte cuenta que es un sitio que acoge a todo el mundo. Te sientes bien, formas parte del lugar y te creces con él. Un lugar en el que por sus calles estrechas, y a pesar de su desnivel siempre presente, es difícil orientarse. Te pierdes en un mundo de calles y plazas pero no es eso lo que la hace diferente a las demás, a fin de ceuntas no deja de ser una trama de casco antiguo… La cualidad que hace de Gracia un barrio especial, no es su tejido urbano, ni su ambiente bohemio, ni si quiera la sensación del paso del tiempo…, lo que a mi parecer lo hace característico es la propia gente que en ella habita, la heterogeneidad de personas de diferente rango social hacen de gracia un barrio con un encanto especial. Sus calles estrechas favorecen la relación vecinal y lo convierten no sólo en un sitio para visitar, sino que tiene un encanto que te invita a querer vivir ahí. Dentro de la gran ciudad te evade del bullicio y del estrés que supone vivir en barcelona, me iré de barcelona con pena de no haber vivido en el barrio de Gracia.

La Plaça del Diamant

La Plaça del Diamant, nom d’una novel·la de Mercè Rodoreda, fa servir com a escenari la plaça que porta el mateix nom a Gràcia. I es que per a la protagonista de la novel·la la plaça suposà el començament d’una nova vida. Per aquest motiu, en aquesta plaça, que porta nom de pedra preciosa, trobem una escultura feta en bronze que simbolitza la Colometa, homenatge a la protagonista de la novel·la. L’estàtua va romandre a la plaça de Rius i Taulet fins el 1990 esperant que s'acabés la remodelació de la plaça.

La plaça d’uns 2.070 m2 va ser aixecada en els terrenys de Josep Rosell que era un comerciant barceloní de pedres precioses i d’aquí ve el seu nom. Antigament sovint ha estat protagonista de la Festa Major de Gràcia que per la seva dimensió i estructura era ideal per a la festa, sardanes, fira.. Allà s’aixecaven tendals i envelats.

És una plaça dura i els treballs de remodelació van posar al descobert l’existència d’un refugi antiaeri construït per la junta de defensa passiva durant la guerra civil espanyola (1936-39). És per tant, una plaça que es transforma al llarg del temps, veu passar les generacions i escolta les històries de la gent que la gaudeix a diari.

En una plaça de Gràcia

La tarda en una plaça del barri de Gràcia de Barcelona. Un lloc petit obert entre els carrerons estrets i enganxats. El cel és com del color de la cendra, ben ennuvolat, corre un aire fresc, agradable, ja que avui el dia ha començat calorós i xafogós. Es respira un ambient tranquil i acollidor.El vent fa córrer amunt i avall les seques i petites fulles caigudes dels arbres.Un parell de gossos corren per tota la plaça, darrera una pilota o buscant entre les taules alguna cosa per cruspir-se. Hi ha un infant que juga, ho vol descobrir tot. Tothom esta absort en el seu moment, però a la vegada mirant a tots els cantons, observant els moviments dels altres i intentant esbrinar que pensa cadascú. Totes les taules de les terrasses dels bars son plenes a vessar, de tant en tant algú s’aixeca i al moment algú nou ocupa les cadires, començant una altre conversa, una altre historia.

Una Villa en la Ciudad

Comenzar la caminata por el barrio de Gràcia tomando un café en el bar de la Violeta fue todo un avance de lo que nos esperaba. Resulta alentador descubrir que en una gran ciudad todavía se conservan lugares así, donde parece que el tiempo se ha detenido, ajeno a todos los planes de renovación urbana de alrededor.

Al pasear por las calles y plazas de Gràcia no tienes la sensación de encontrarte en una gran ciudad. Más bien lo contrario, sigue conservando la esencia de la villa que fue. Niños jugando en la calle o en la plaza, conocidos que se encuentran en cada esquina, ausencia de coches, mercados, pequeñas tiendas y bares...

La morfología urbana de Gràcia, con su encadenado de pequeñas calles y plazas, fomenta las ganas de caminar y perderse por sus calles, en busca de nuevos rincones y de nuevas experiencias. Gràcia siempre sorprende, el simple hecho de caminar y observar, observar y caminar, nos permite descubrir nuevas cosas en cada visita. Nuevas calles, nuevos edificios, nuevas plazas, nuevas caras, nuevos bares... Pero siempre la misma esencia.

L’ELITITZACIÓ PROGRESSIVA QUE PATEIX GRÀCIA

Una ràpida ullada ens descobreix un barri divers en nacionalitats i en oferta lúdico-cultural. El carrer Verdi és el centre neuràlgic d’aquesta antiga vila que, abans de la seva annexió a la gran Barcelona a principis del S.XX, era el destí dominical per una part de la rica burgesia barcelonina.
Veïnes i veïns de totes les edats, col·lectius i entitats de la Vila de Gràcia que pateixen en la quotidianitat un model de ciutat que fomenta les desigualtats, imposat pels poders econòmics i facilitat per les administracions públiques. La Barcelona del disseny, guapa, neta i cívica té com a objectiu la transformació de la ciutat i de la seva gent en una mercaderia més.
Gràcia és una peça més d’aquest trencaclosques del model “Marca Barcelona‿. És preocupant l’elitització progressiva que s’està patint al barri, especialment en els darrers anys: manca d’espais públics i d’ús social, desaparició de petits comerços i tallers artesanals…., i la pujada desmesurada del preu de l’habitatge, que aboca directament a la desarticulació del teixit social i a la precarització de les vides dels habitants de Gràcia. Per aquest motiu, el principal objectiu d’aquesta gent és acabar amb la violència immobiliària i urbanística a Gràcia, per violar-se sistemàticament un dret fonamental i bàsic: l’accés a un habitatge digne, un bé de primera necessitat.

Aquest procés va lligat a un control de l’espai públic per part de l’Administració, que està convertint el carrer que és de tots, en un espai de ningú. S’accentuen cada cop més les desigualtats per accedir a un habitatge digne, alhora que l’espai públic és regulat amb l’objectiu d’encobrir aquestes desigualtats.
Per plantar cara aquesta situació i aconseguir un canvi el veïns creuen necessari tot un seguit d’actuacions:
Visualitzar que aquestes problemàtiques no són ni individuals ni d’una generació determinada. La dificultat per accedir o mantenir un habitatge afecta a col·lectius diversos, i de totes les edats, i el punt comú és la inseguretat material que genera aquesta dificultat.
Crear eines per enfortir el teixit social, i proposar, donar suport i portar a terme solucions per transcendir col·lectivament al model imposat.
Denuncia, entre altres coses, l’especulació i l’expulsió dels veïns i veïnes de Gràcia.
Demanar al Districte una implicació en la solució d’aquest problema elaborant un Pla d’Habitatge o regulant els preus dels lloguers.

LA FORMA I LA MIDA

" I em vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del ganivet i amb lletres de diari vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre, i, com d’esma, vaig posar-me a caminar i les parets em diuen que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del Diamant: una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. "

Mercè Rodoreda La plaça del Diamant (fragment) 1960
Any Rodoreda 1908-2008

Es una qüestió de mides, entre altres coses. Dels sorollosos i amples carrers de l’Eixample, al girar la cantonada ens trobem com si haguéssim traspassat una porta a una dimensió paral·lela. Com si entréssim dintre del casc antic, aquell que havia nascut i crescut intramurs. Quan entrem a Gràcia sembla que deixem enrere part de la ciutat, com si només la gent petitona com formigues s’hi pogués ficar pels seus carrerons com si gotes d’aigua s’escolessin per diminuts forats. I tot i no tenir la regularitat de l’Eixample, tens la ortogonalitat que dintre del laberint t’ajuda a tirar endavant.

I així caminem per una vorera estreta per on amb prou feines anem de dos en dos. I si s’ajunta un tercer no cal preocupar-se que també pot anar per la calçada. I si volem creuar d’un salt estem a l’altre vorera. I les cases sembla que es miren com enamorades i els veïns asseguren indiscrecions de finestra a finestra. I de cop aquest carrer es dilata i es converteix en una plaça. Una plaça de sòl dur i d’escala humana. Completament delimitada. Hi arribes tangencialment o frontal i surts de la mateixa manera o de costat, les creus rectes o diagonals, t’hi atures, val la pena descansar que els carrers fan pujada.

I els temps passa i la gent canvia. Els carrers es peatonalitzen un petits espais son regalats a la ciutat. Les botigues s’encareixen i el barri es renova. Els fashion victims campen entre els okupes i les àvies xerren de camí a la perruqueria.

I Gràcia sembla una equació perfecta de parcel·les edificades i places amb mil variants possibles i totes elles a una sumen el barri. Tot quadriculat però versatil, ordenat i laberíntic.

I com en tot, els millor de les perfeccions són les seves imperfeccions.

L´essència del poble

Una de les grandeses de Gràcia és el fet de distanciar-se de la ciutat tot i estar integrada a aquesta. Més que un barri és un poble en que on la forma de vida i relacionarse canvia en sortir dels seus límits. Les places, els carrers, els bars, els cinemes, les llibreries,…tots aquest indrets es converteixen en punts d´unió i reunió de la gent del barri, mentre que els forans buscan fugir de l´ofegament de la gran ciutat i canviar a una escala més acollidora i propera. Sempre ha estat un indret de petits artesans i comerciants emprenedors. Amb el pas dels anys la essència de Gràcia està perdent-se per culpa del monstre urbà que la va devorar. La Barcelona fashion victim, del turisme i imperialista ha fixat la vista en aquesta vila…ja comença a notar les conseqüencies i no sabem fins a quin punt pot canviar. La heterogeneitat i el caràcter del teixit social de Gràcia corre un greu perill d´extinguir-se. Molts dels vilatans i els seus fills s´han vist, es veuen i es veuran empesos a abandonar el seu poble.

Gràcia és com la petita gazela perseguida per la ferotge lleó-Barcelona. Tot i estar gairebé atrapada entre les poderoses urpes de l´especulació i el corporativisme, encara respira, però fins quan podrà mantenir la essència del que va ser i del que és?

Poble vs. ciutat

El barri de Gràcia és excepcional en la ciutat, segurament perquè encara conserva el tracte entre les persones de temps immemorables. Realment és un lloc diferent i això fa que tingui un encant especial. Mentre fèiem el recorregut caminàvem per carrers plens de gent –una petita ciutat de persones i no pas de vehicles- i per places que es movien amb nens corrent amunt i avall, mares i pares que parlaven entre ells tranquilament en un banc, avis que havien sortit a la plaça a prendre la fresca i terrasses de bars amb gent asseguda en ple hivern.

Suposo que és important per les relacions –que a la vegada són el què ha creat el barri que sinó no seria diferent- l’escala del barri i la pròpia estructura. La plaça major, els carrers amb comerços personals i allunyats de les grans mesures dels centres comercials o el cine Verdi i tot el què ha generat al seu voltant. El tarannà amb certa independència d’aquest “poble” dins de la gran “urbe” ha permès mantenir una estructura social pròpia molt més d’un poble petit que no pas d’una gran ciutat. És per això que viure a Gràcia és un privilegi, perquè malgrat tenir les comoditats de viure a Barcelona, el barri sembla que s’hagi aturat en el temps, que s’hagi paralitzat: envelats, festes majors, penyes excursionistes... I si és cert que a tots ens agrada el passat, com aquesta foto antiga de Gràcia on tota la gent surt al carrer amb els carrers plens de flors... una imatge que sent ben folklòrica és apassionant i que és possible només en aquest indret, a Gràcia. També és veritat que les veus crítiques volen impedir que aquesta imatge que actualment s’està posant “de moda” destrueixi el que el pas del temps no ha pogut destruir. Gràcia no es pot convertir en un parc temàtic on les masses de gent aclaparin l’espai vital dels veïns i els bars i casinos siguin llocs turístics. Tot i això encara que sembli una utopia crec que avui Gràcia encara és, més que un barri, la gent que hi viu, de manera que si ells no ho permeten Gràcia continuarà sent el petit poble dins de la gran ciutat.

Gràcia: un pueblo volcado hacia fuera, dentro de sí mismo.

Si es cierto que un pueblo es una comunidad cuya convivencia social es caracterizada por su solidez y cohesión y una ciudad tiene esos aspectos más delimitados a causa de su diversidad….

Si es cierto que en el aspecto arquitectónico, los pueblos tienen una arquitectura más enfocada a vivienda y actividades primarias y en las ciudades se enfoca a la optimización y aprovechamiento de los espacios en muchos niveles: comercial, búsqueda de amplitud, comunicaciones, necesidad de desplazamiento, equipamientos, …

Si es cierto que el ritmo de vida de un pueblo es más tranquilo y reposado que el de la ciudad…

Si es cierto que en el pueblo existe la mentalidad de pertenencia y en la ciudad la de uso…

Si es cierto que en un pueblo es más fácil mantener la artesanía perdida por la industrialización que caracteriza a las ciudades…

…entonces podríamos casi afirmar que Gràcia sigue siendo un pueblo.

04 de marzo de 2008,

hoy caminamos por uno de los barrios de la primera corona de Bcna. Dejamos ya atrás la muralla, salimos de ella para adentrarnos en un tejido de pueblo, hoy completamente integrado en la urbe, pero que todavía conserva su carácter propio. Carácter tanto a nivel urbanístico como social.

Es un barrio de pequeñas manzanas, con calles estrechas –aunque mayores que las existentes intramurallas-. Al pasear por él descubres que es un tejido creado por agrupación de piezas. Cada una de esas piezas dispone una serie de manzanas entorno a una plaza central de cálidas dimensiones.

Esta antigua trama dificulta la aparición de grandes equipamientos, a favor de la abundante presencia de pequeños locales con infinita variedad de oferta artesanal, que ayuda a conferir a Gràcia ese carácter de personalidad propia indiscutible.

El barrio está directamente vinculado con la parte antigua de la ciudad a través de un eje directo. Es el único eje que tiene total continuidad en el barrio.

La continua actividad de sus características plazas, la animada vida de sus callejuelas, llenas de bares, restaurantes, comercios y huellas del Modernismo catalán, -ayudada por el gran acierto de peatonalización dejando sólo unos ejes libres al tráfico rodado-, el tipo de vida hoy instaurado allí que ofrece la imagen de simbiosis artesanía-progreso-diseño de autor-actividad cívica y social-actividad cultural de carácter vanguardista y alternativo(Teatre Lliure, Cine Verdi)-… hacen del distrito uno de los lugares más atractivos de la ciudad.

Gràcia conserva el carácter propio de un municipio independiente pese a que hace más de cien años forma parte de Barcelona. La mentalidad de sus habitantes es lo que lo convierte definitivamente en pueblo: sus conversaciones en las calles, el pasear con los ojos abiertos y saludar a todo aquél que conocen, su vinculación, su lucha por conservar aquello que pertenece al pueblo y a su historia (La Violeta), la iniciativa de reivindicación a través de una publicación (“L’observatori de Gràcia”)… en definitiva la mentalidad de que aquel trozo de tierra y su historia les pertenece, no son sólo unas calles, unos equipamientos, unos servicios…que usar.

Sí, en este paseo descubro un barrio volcado hacia fuera, dentro de sí mismo que pertenece a la ciudad y acoge a su ciudad, pero que vive como un pueblo con vida e identidad propia; que respira como un corazón joven que late con fuerza y tiene gran personalidad.

Una partideta?

La moneda fa caure les boles amb soroll. La mà impacient deixa l’ampolla de cervesa i agafa la primera bola: tres tocs sobre la vora vermella i un ràpid llançament al centre. Les barres brillants es mouen amb un so sord i tot d’ulls segueixen la bola com es desplaça entre els peus dels ninots. El crit de gol marca el moment de fer un glop i millorar l’estratègia, mentres el rellotge, constant, va marcant els minuts de la tarda entre la mandra del fum i l’olor a cafè. Una carambola del billar es fa un racó entre els riures d’uns avis que han acacabat de remenar les fitxes de dòmino, mentres a fora, els nens que s’han acabat obedientment el berenar, deixen les motxilles carregades d’estudis sobre el banc i es disposen a jugar a la plaça. I no només n’hi ha una: hi ha unes quantes places a Gràcia, teixides per uns carrers tranquils i ben proporcionats, replenes de gent gaudint de la vida al carrer.

Fins quant ho permetrà la Bcn wapa? Ja es van transformant els comerços, la nit, les festes, i l’alcohol conviu amb la policia i la son dels veïns en un lloc on potser no hi caben tots... En aquesta Barcelona del disseny, d’hotels que broten i gratacels corporatius, congressos d’alts executius i tendes luxoses, no sé si racons com La Violeta sobreviuran juntament amb el barri, o quedaran aïllats com a testimonis vivents del caràcter de la gent que hi vivia, o ni tan sols aguantaran la pressió i despareixeran donant lloc a qualsevol cosa més cool. Qui sap...
Per cert, que ja ens toca. Una partideta?

un paseo por Gràcia

Caminar Gràcia a uno no le supone problema alguno, en principio; antes al contrario, es incluso agradable pasear por este barrio. Lo único que podríamos reprocharle son unas calles algo estrechas y, quizá, cierta dificultad para orientarse una vez dentro de lo que era antiguamente el pueblo. Quién no ha dado vueltas tontas alrededor de la Plaça del Diamant antes de comprobar que ésta ya llevaba un rato ahí detrás esperándonos, tan quieta... Si mucho antes del esperado hallazgo uno pierde el espíritu aventurero, y la paciencia, siempre queda la posibilidad de preguntar en algún comercio abierto cuál es el camino más eficaz para llegar a nuestro objetivo. Es problable que el local más a mano sea un bar temático o una pequeña tienda de ropa cara, pero, si preferimos una alternativa más auténtica y elegimos la panadería de la esquina, casi seguro que la mujer tras el mostrador resolverá nuestro problema.
Le ofrecemos nuestras excusas y sin mediar más palabra formulamos la cuestión. Respuesta: "ah, tú también... ¿Sabes qué pasa? No es que me enfade, pero no hay día que falte alguien preguntando por tal o cual plaza, nunca adivinarías la herramienta que más se usa en este horno... ¿Quieres saberlo? Pues es el callejero, sí, esta guía que hace el ayuntamiento (la muestra, tiene las páginas desgastadas y sueltas) con un plano de las calles por orden alfabético al final... Como te digo, viene más gente para preguntar dónde está la plaza que para comprar pan o los pasteles, esto parece más una oficina de información del turismo que otra cosa..."
Finalmente, una vez resuelta la duda acerca del itinerario a seguir, con la conciencia golpeándonos por no haber comprado al menos una barra de pan a cambio de la información recibida, hemos de preguntarnos por qué la mujer que había tras ese mostrador ni siquiera conoce a la mitad de la gente que entra diariamente en su negocio.

Un barri amb personalitat

Gràcia és un barri on el tipus de teixit urbà ha afavorit la relació veïnal, i aquesta relació pot haver estat la que ha permès que el barri mantingues la seva identitat.
Un clar exemple, és la conservació de la Violeta, local que conservar la seva aparença original integrant-se completament en la vida actual del barri.
Tot i formar part de Barcelona, el barri té un caràcter propi; assimilant-se més a un poble que a una ciutat. I aquest fet pot ser degut a la seva estructura urbana. La organització en diferents places no és sols un factor positiu perquè redueix la densitat, també és un factor social. Una plaça és un lloc on la gent pot realitzar diferents activitats a l’hora que es relaciona amb els veïns. La gent s’identifica amb un espai: l’espai els hi pertany i ells pertanyen a aquell espai; per tant passen a formar part d’un grup social.

Gràcia exclussiu

Tot Gràcia és un plaer. A Gràcia l'escala humana s'imposa sobre les altres presents en la ciutat: les seves illes (entre 3 i 4 vegades mes petites que a l'eixample), els seus edificis, els seus carrers (uns 7 metres d'ample) i finalment les seves places són una invitació al passeig tranquil i sense estressos, un lloc gairebé únic a la ciutat on sembla que les persones son el més important.
Contràriament, però, aquets factors altament positius poden esdevenir en contra del propi barri mitjançant un procés d'elitització que provoca una substitució d'habitants i comerços autòctons envers noves classes benestants i negocis de disseny i luxe, aquets últims obligant als primers a marxar de la seva vila de tota la vida.
Els moviments i les agrupacions socials intenten evitar aquet procés amb una veu altament crítica que es pot observar als mitjans de comunicació en forma de revistes/diari com l'Observatori de Gràcia i diferents webs en el que podria ser un dels ultims intents per evitar que el barri esdevingui un gran aparador a l'abast de molt pocs. Molta sort!

Gracia

La Violeta..
una parte de la republica independente de Gracia..
La gente conociendo a otros, los mayores asentados a las plazas bebiendo cafes mientras los chicos juegan alrededor, gente paseando lentamente en estrechas calles peatonales hablando sobre lo que sea.

Un ánimo del barrio te absorbe y no te deja salir, mejor si la Gracia caminas solo con toda la informacion absorbida de antes.
La Violeta, una de las primeras casas del Gaudi, mas algunas del Ribera y otros, y por fin la biblioteca del Jaume Foster. Recorriendo todos lugares a que a veces no te das cuenta, que te gusta y no sabes porque o de quien son, sientas la autentica atmósfera...

Por eso vale la pena caminar y cansarte de una manera buena.