incoherències

El Consorci del barri de la Mina amb el nou pla de transformació del barri, i amb suport de l’Ajuntament de Barcelona, de Sant Adrià del Besos, de la Generalitat de Catalunya, i de la Unió Europea, és aconseguir canviar la imatge del barri. El pla d’actuació serà a petita i gran escala, amb intervencions urbanístiques en espais públics, en equipaments socials, culturals, educatius i esportius, en la millora d'accessibilitat dels habitatges i la seva rehabilitació i, en la construcció de nous habitatges.

Algunes d’aquestes actuacaions ja són fetes, com la biblioteca(foto), i el consorci el descriu (www.barrimina.org) com “un edifici emblemàtic, singular i modern, pensat per a reforçar la idea de la renovació del barri…” És obra de l’arquitecte Alfons Soldevila que molt bé diu: “ que ha planejat un edifici de gran adaptabilitat. Destaca per la seva lluminositat i una gran porxada d’entrada. L’ampli vestíbul…”

Ningú pot discutir-ho, que el plantejament i la proposta de Soldevila no són impacables, adaptabilitat, lluminositat, amplitud… i el resultat de l’obra una nova fita pel barri. Doncs perquè no apliquem aquestes bases per tot el barri?

La imatge, remarca clarament la modernitat amb la precarietat, lo útil, amb lo inhabitatble, la llibertat amb la densitat… No podem donar l’esquena a lo existent, no podem maquillar aquí i allà, a dins tot es podreix, no podem fer edificis espectaculars al mig de habitatges que quasi no tenen forces per aguantar-se.

Es volen pendre mesures per aquests blocs d’habitatges reduïnt la densitat, és útil, però no suficient. S’haurien de pendre mesures a més escala, però sembla que els ulls del poderosos enfoquen més mirant el mar i no mirant el barri de la Mina.

VENÈCIA

(Text de la novel.la "Acqua alta" de Donna Leon)

Quan va surtir de la galeria de Lele, va girar cap a l’esquerra i es va trobar al carrer que portava cap a la Zattere, la llarga fondamenta a l’aire lliure que corria paral·lela al canal de la Giudecca. A l’altre costat del canal, podia veure l’església de la Zitelle i desprès, una mica més enllà, la del Redentore, amb les cúpules que les coronaven. El vent bufava de l’est amb molta força i aixecava unes onades altes que xocaven contra els vaporetti i els feia balancejar com si fossin joguines de plàstic dins d’una gran bandera. Fins i tot des de tan lluny, va poder sentir l’eco retrunyidor que va fer un dels vaixells en petar contra l’ancoratge i va veure com estirava i tibava la corda que el mantenia amarrat. Brunetti es va alçar el coll de l’abric i va deixar-se portar per la força del vent. Procurava anar per la dreta, enganxat a les cases, i així evitava de mullar-se amb les onades que ruixaven el pedrís de la Riba.

(...)

L’ambient era pesat i humit, un presagi de pluja, i això volia dir que segurament aquella nit els despertaria el toc estrident de les sirenes. Odiava l’acqua alta amb la mateixa passió amb que l’odiaven tots els altres venecians, tots sentien un odi anticipat en pensar en la munió de turistes badocs que s’apinyaria a les plataformas de fusta alçades per quan hi havia la pujada de l’aigua. Normalment tots els turistes es quedaven a les plataformas i reien com ximples, assenyalaven a tort i dret, feien fotografies i barraven el pas a la gent decent que tan sols volien anar a treballar o anar a comprar, i ficar-se com més aviat millor a qualsevol lloc eixut per desempallegar-se d’un cop de la molèstia, el desordre i la irritació constant que aquelles aigües incontenibles portaven a la ciutat. Brunetti ja ho havia calculat i l’aigua només l’afectaria en el camí cap a la feina i en el de tornada i això seria en el moment de travesear el Campo San Bartolomeo, als peus del pont de Rialto.Per sort, l’àrea al voltant de la Questura era proa alta i estava lliure de tot perill, a excepció de les pitjors marees.

TORTOSA

Que ha de tenir un poble per a fer-se gran que no tinga Tortosa? Primerament, bon clima, bon siti, bon comerci per la mar i per lo riu i també per la terra. Dos ports a la mar e igual distància a les tres principals ciutats de la Corona. I en la mateixa està de la de Mallorca. Molta copia d’haveries, de sal i de peix major, de varietat i d’avundància de fruites, gran longitud i latitud de termes, molta llibertat per sos privilegis i ab tot açò, la vem tan poca, com és doncs que potser sinó, com diu lo senyor don Pedro, a Déu plau, així.

“Los Coloquis de la Insigne Ciutat de Tortosa”,
Cristòfor Despuig, cavaller del segle XVI.

"BERLIN, ALEXANDERPLATZ", Alfred Döblin

"Aguardiente de frutas diversos, a precios al por mayor, Doctor Bergell, abogado y notario, Lukutate, el elixir indio de la juventud de los elefantes, Fromms Akt [marca de preservativos], la mejor esponja de goma, para qué hacen falta tantas esponjas de goma.
De la plaza sale la gran Brunnenstrasse, en dirección norte, la AEG está en ella, a la izquierda, frente al bosque de Humboldt.(...)
La Invalidenstrasse tuerce a la izquierda. Va hasta la estación de Stettin , adonde llegan los trenes del Báltico: Está usted lleno de hollín... sí, hay mucho hollín... Adiós, buenos días... ¿Alguna maleta, caballero? Cincuenta pfennig... Tiene usted muy buen aspecto... Por desgracia, el tostado se quita pronto... ¿De dónde saca la gente tanto dinero para viajar?... En un pequeño hotel de esa calle tan oscura se suicidaron ayer por la mañana dos amantes, un camarero de Dresde y una mujer casada, que se habían registrado con otro nombre.
Desde el sur llega a la plaza la Rosenthaler Strasse. Enfrente, Aschinger ofrece a la gente de comer y de beber, música y toda clase de panadería y repostería. El pescado es nutritivo, algunos se alegran de comer pescado, otros en cambio no lo soportan, come pescado y estarás esbelto, sano y bien conservado . Medias de señora, seda artificial auténtica, vea una pluma estilográfica con plumín de oro de primera calidad."

Activitats d'un barri actiu

“Concierto 15 de marzo”, “3ra edició del cantazo”, “Cinquè festival de Sopes del Món Mundial”, “30 de març, Marquesina de la Via Júlia”… Ens trobem a l’Ateneu Popular de 9 Barris i aquests són alguns dels espectacles i de les activitats que s’anuncien per aquest mes de març. Classes de flamenc, poesia, fotografia, documentals, circ… són tallers que s’anuncien per a tot l’any. Perquè aquests ateneu no és un ateneu qualsevol. És un equipament per al barri, autogestionable i amb afany de créixer. I creixerà, no només físicament (s’està preparant per a una remodelació que farà que hi hagin dos nivells i es farà també més ampli) sinó també en nombre d’activitats.
Perquè el barri de 9 Barris creix i el seu ateneu també. Ara, a més a més, a 9 Barris es solucionarà el problema de les barraques de la muntanya, on es construirà una espècie de barri a les seves vessants que donarà a l’autopista. És un barri en moviment, barri en creixement continuo.
Si anem passejant des de l’Ateneu pels diferents 9 barris (barris on a diferència d’altres llocs de Barcelona primer han estat edificats i després urbanitzats) arribarem a la Plaça del Miralles. Un lloc urbà, agradable, punt de referència però que es tracta d’un element posterior a l’edificació, d’un element “imposat” al barri. Perquè la gent vol aquests espais però vol també que se la escolti. Que la plaça “trenqui” camins no agrada. Que a la plaça hi hagi jocs que ningú entengui tampoc. Que a la plaça hi hagi rates per les nits tampoc agrada... Però tot i així la gent del barri ha après a valorar aquest espai. Un exemple? L’arbre de cap per avall, símbol de la plaça que, actualment forma part de l’emblema de més de 15 institucions del barri.

"Viatge a Palma" per Josep Pla

text del llibre "les Illes" de Josep Pla.


Quan surto al pont, tothom ha, ja, desembarcat. Es veu la ciutat esfumada en una punta de boira, el cel ple de núvols; per les escletxes es veu un sol nórdic, de color de palla, de vegades atoronjat, un sol de Claude Monet. No podia pas demanar una arribada millor a Palma. El sud m´enerva. El sol em fa nosa. El blanc m´enpipa. M´agrada el nor, el gris, la pluja. La grisa ciutat de Palma que tinc davant és una prodigiosa maravella de colors esvaïts, tocats per l áigua. Sobre el port volen les gavines i això encara m ájuda a mantenir la il. lusió que allò no es Palma, sino una ciutat septentrional dolçament apagada en la pluja- una Mallorca somniada.

Tot caminat per les pedres dures i molles que tanquen el port, veig a l´esquerra la silueta retallada del castell de Bellver, voltat d´un tou de pins espléndids, d´un color verd sever, fosc, que el plovisqueig abrillanta. Més enllà del castell, sobre el coster, el caseru d´Es Terreno té uns blancs ingenus i uns blaus càndids. Al capdavall de la badia, a Portopi, tocant a l´aigua, es veu un edifici que sembla un fort, que té una forma de tortuga xata.

VIGO

"Cando chegou á cidade, as rúas semellaban cheas de gaivotas, e as encostas e os edificios altos coma mastros dábanlle a sensación de que estaba nun barco. O cheiro abafante que ascendía do porto pesqueiro impregnáballe a pel e penetraba en cada pregadura da roupa. Lembraba o seu último paseo vespertino, que coincidira dunha manifestación de traballadores: unha riola de xente que inundara as rúas principais, cortando o tráfico, colapsando a cidade. Daquela lembrou un cartel turístico que amosaba o centro da cidade asolagado, como unha especie de Venecia, subliñando as relacións da cidade con Atlántico.

"A idade da auga". James Salter

" Cuando llegó a la ciudad, las calles parecían llenas de gaviotas, y las laderas y los edificios altos como mástiles, le daban la sensación de que estaba en un barco. El intenso olor que ascendía del puerto pesquero, le impregnaba la piel y penetraba en cada arruga de su ropa. Recordaba su útimo paseo vespertino, que habia coincidido con una manifestación de trabajadores: una masa de gente que inundaba las calles principales, cortando el tráfico, colapsando la ciudad. En ese momento, recordó un cartel turístico que enseñaba el centro de la ciudad inundado, como una especie de Venecia, subrayando las relaciones de la ciudad con el Atlántico"

"La edad del agua". James Salter

"A idade da auga" se trata de un libro que recopila ocho miradas a la ciudad de vigo. Ocho miradas, mediante ocho relatos del escrior escoces James Salter. Bajo mi punto de vista, creo que este pequeño parrafo refleja muchos de los principales rasgos de la ciudad. Una ciudad muy ligada al mar, a la pesca, una ciudad de trabajadores.

MADRID

Y es que Madrid era una ciudad distinta. Anclada en medio de la meseta, en el centro de un país que vivia todavía con un pie en el XIX, Madrid era una especie de puerto franco en el que se vivían ya los nuevos tiempos que se avecinaban. Era aquel Madrid antiguo, con serenos y vecinos que fumaban por la noche en camiseta en los balcones, entre los tendederos y los tiestos de geráneos, pero en el que convivian ya, junto con los serenos y las tiendas galdosianas, otras costumbres distintas y otras formas de entender la realidad . Muchas de ellas traídas por los extranjeros que ya entonces comenzaban a asentarse en la ciudad.

"El cielo de Madrid" Julio Llamazares.

Esperant l'AVE!!

La Sagrera es un barri bàsicament residencial amb una gran densitat i un gran nombre de mancances, no disposa de cap zona verda important ni de prous equipaments per als seus veïns.

L’associació veïnal del barri ha lluitat des de fa anys per aconseguir allò que tanta falta els fa , rebent sempre com a resposta per part de l’administració que amb la gran actuació urbanística que suposarà l’arribada de l’AVE, arribarà el torn de la Sagrera dins de la nostra ciutat.

Ara ja es veu a prop tot el canvi, arribada de l’Ave, soterrament de vies, intercanviador de metro, edificis d’oficines, edificis residencials... però nomes arriba la part que interessa als uns i no als altres. Els veïns veuran augmentats alguns dels seus equipaments i zones verdes, però també la densitat de població amb lo qual no es cobrirà el dèficit inicial.

Un cop més s’intenta convèncer de que a tots interessa el que es farà, quan la majoria de la ciutat que no es veu implicada de prop desconeix la lluita diària del barri i els pocs resultats aconseguits després de tot el procés.

RETORNO SENTIMENTAL DE UN CATALÁN A GERONA

Gerona es hoy un campamento. La música de la cuarta de Navarra, toca aires del Baztán en la Plaza de las Coles, que luego fué Rambla de la Libertad y luego ha tenido innumerables nombres, según la situación política. En el café Norat, donde aprendimos a tomar café, no han dejado ni las cucharillas. En el hotel del Centro no hay nada, no se encuentra nada. Los cronistas de guerra nos habían dicho que una tercera parte de la población está destruída.
Vamos siguiendo hacia Gerona la margen derecha del río Onyar, que desarrolla unas curvas muy bellas y tiene unas árboles de una caligrafía esbelta. De pronto aparecen las primeras casas bajas de la ciudad y sobre ellas el campanario gótico de Sant Feliu y el de la Catedral, con el angel decapitado por una bombarda francesa. ! Gerona ¡ ¡Cuantos recuerdos !


PLA, Josep: Retorno sentimental de un catalán a Gerona ( Crònica ). Barcelona: " La Vanguardia". Viernes 10 de Febrero de 1939.

OVIEDO

La torre de la catedral, poema romántico de piedra, delicado himno, de dulces líneas de belleza muda y perenne, era obra del siglo diez y seis, aunque antes comenzada, de estilo gótico, pero, cabe decir, moderado por un instinto de prudencia y armonía que modificaba las vulgares exageraciones de esta arquitectura. La vista no se fatigaba contemplando horas y horas aquel índice de piedra que señalaba al cielo; no era una de esas torres cuya aguja se quiebra de sutil, más flacas que esbeltas, amaneradas, como señoritas cursis que aprietan demasiado el corsé; era maciza sin perder nada de su espiritual grandeza, y hasta sus segundos corredores, elegante balaustrada, subía como fuerte castillo, lanzándose desde allí en pirámide de ángulo gracioso, inimitable en sus medidas y proporciones. (…)

Desde la torre se veía, en algunos patios y jardines de casas viejas y ruinosas, restos de la antigua muralla, convertidos en terrados o paredes medianeras, entre huertos y corrales. (…)

Casi todas las calles de la Encimada eran estrechas, tortuosas, húmedas, sin sol; crecía en algunas la yerba; la limpieza de aquellas en que predominaba el vecindario noble o de tales pretensiones por lo menos, era triste, casi miserable, como la limpieza de las cocinas pobres de los hospicios; parecía que la escoba municipal y la escoba de la nobleza pulcra habían dejado en aquellas plazuelas y callejas las huellas que el cepillo deja en el paño raído. Había por allí muy pocas tiendas y no muy lucidas. (…)


La Regenta
Leopoldo Alas “Clarín”
Tomo I, Capítulo I 1884

"Nou Barris, un deseo en proyecto"

En el lugar denominado Ateneo, en Nou barris, se puede apreciar todo un mundo de intenciones, sueños cumplidos y por cumplir con propuestas o proyectos nacidos por su misma gente. Un proyectos hecho desde dentro, por sus propios usuarios. Conocedores, y más que nadie, de las carencias y virtudes de su propio barrio.

Andrés, vecino desde los años 70, es una de las personas que nos habla desde su propia experiencia. Del cómo ha ido expandiéndose el barrio, a veces de forma fraudulenta y a veces no. Demostrando su compromiso durante tanto años y tantos que aún quedan.Como las obras sindicales, las barracas autoconstruidas, la urbanización demuchas calles, etc.

Figueres

“12 d’octubre. – De vegades penso en la ciutat de Figueres. És un lloc on m’agradaria viure o almenys on em sembla que viuria fàcilment.”

(...)

“Aquesta clara Figueres és una flor de l'agricultura i del comerç, que són activitats humanes de primera categoria. És una ciutat típica de mercat setmanal; però, així com aquesta classe de ciutats solen ésser sòrdides i baixes de sostre, Figueres és una vila oberta, neta i plausible. La proximitat de la frontera projecta sobre d'ella un esperit tolerant. La frontera no és un límit: és una gran finestra oberta.

Personalment m'agraden aquests ambients urbans, amb l'esperit que encarna Figueres. M'hi trobo bé. Crec que el que s'anomena una ciutat no és res més que això. Poden existir concentracions humanes més dilatades, més denses... i no ésser-ho. Figueres és una ciutat petita, però és completa. I si per completa té un encant, per petita en té més. Les grans ciutats, aparatoses, tendeixen a donar una idea falsa de la vida. Les ciutats petites semblen més fetes a la mida de l'home corrent, més aptes per al treball, per a l'oci, semblen oferir una vida més directa. No s'hi perd tant el temps, encara que no s'hi guanyin, naturalment, tants de diners.

Quan vaig a Figueres, em passejo per la Rambla i pels carrers. La ciutat és acollidora i neta. Vaig a veure la plana de l'Alt Empordà des de la pujada del Castell. Paisatge prodigiós, d'una bellesa fascinadora. Quina meravella de cel, de mar i de terra! Els dies grisos afinen el paisatge fins a extrems indicibles. L'aire de tramuntana li dóna una llum, una precisió diamantina. Aquest paisatge us fa sentir l'orgull de formar part d'aquest país. Després, de retorn a la vila, parlo amb la gent. Els figuerencs són una gent que parlen d'una manera natural, sense alterar la veu, sense fer gaires posturetes, d'una manera amable, dolça i tranquil·la. Gent polida. Les hores passen suaument. Què es pot demanar més? "

Josep Pla _ El quadern gris ;1918

OPORTO

” Comenzó a descender por el pequeño sendero flanqueado de gruesas matas de retama. Era agosto, y aquella retama, quién sabe por qué, seguía floreciendo como si fuera primavera. Manolo olfateó el aire como un entendido. Era capaz de captar los olores más diversos de la naturaleza, como le había enseñado la vida salvaje. Contó: retama, espliego, romero. Por debajo de él, al final del declive, brillaba el río Duero bajo el sol oblícuo que nacía entre las colinas. Dos o tres barcazas de mercancías que venían del interior y se dirigían hacia Oporto tenían las velas henchidas, pero parecían inmóviles sobre la cinta del río. Transportaban barriles de vino para las bodegas de la ciudad, Manolo lo sabía, un vino que después se transformaría en botellas de Oporto y tomaría los caminos del mundo. Manolo sintió una gran nostalgia por el vasto mundo que nunca había conocido. Puertos ignotos, lejanos, llenos de nubes, por los que descendía la niebla como había visto una vez en una película…”

"La cabeza perdida de Damasceno Monteiro"
ANTONIO TABUCCHI
Ed.Anagrama. Barcelona. 1997

«La ciudad de Granada no tiene par
ni en El Cairo, ni en Damasco, ni en Irak;
es la desposada que miramos sin velo,
las otras sólo son el elogio de la desposada.»
«Este lugar divino es el balcón de la extensa Vega; desde aquí se ven los riachuelos como plata serpenteando entre arbustos y praderas esmeralda. El céfiro de su Najd, el espectáculo de su Hauz, halaga seductoramente a los sentidos y al entendimiento. El canto de alabanza no hace justicia a esta tierra maravillosa.»
«Dios bendiga el precioso tiempo vivido en la Alhambra,
La noche transcurrió y tu desapareciste, preparada para la cita. Entonces te pareció que el suelo era de plata, pero pronto
el sol envolvió la Sabîka en su vestido dorado.»

Hoenerbach, W., op. cit (nota 7)

l'ombra del vent

...”Algunes tardes, gairebé no llegíem, i ens dedicàvem només a conversar o fins i tot sortíem a fer una passejada per la plaça o caminàvem fins a la catedral. A la Clara, li encantava asseure’s a escoltar els murmuris de la gent al claustre i endevinar el ressò dels passos en els carrerons de pedra. Em demanava que li descrivís les façanes, la gent, els cotxes, les botigues, els fanals i els aparadors dels llocs per on passàvem. Sovint, m’agafava del braç i jo la guiava per la nostra Barcelona particular, aquella que només ella i jo podíem veure. Sempre acabàvem en una granja del carrer Petritxol, compartint un plat de nata o un suís amb melindros...”

Carlos Ruiz Zafón: “L’ombra del vent”Ed.Planeta, Barcelona 2002. Capítol 6 pàgines 45,46.

La Plaça del Diamant

La Plaça del Diamant, nom d’una novel·la de Mercè Rodoreda, fa servir com a escenari la plaça que porta el mateix nom a Gràcia. I es que per a la protagonista de la novel·la la plaça suposà el començament d’una nova vida. Per aquest motiu, en aquesta plaça, que porta nom de pedra preciosa, trobem una escultura feta en bronze que simbolitza la Colometa, homenatge a la protagonista de la novel·la. L’estàtua va romandre a la plaça de Rius i Taulet fins el 1990 esperant que s'acabés la remodelació de la plaça.

La plaça d’uns 2.070 m2 va ser aixecada en els terrenys de Josep Rosell que era un comerciant barceloní de pedres precioses i d’aquí ve el seu nom. Antigament sovint ha estat protagonista de la Festa Major de Gràcia que per la seva dimensió i estructura era ideal per a la festa, sardanes, fira.. Allà s’aixecaven tendals i envelats.

És una plaça dura i els treballs de remodelació van posar al descobert l’existència d’un refugi antiaeri construït per la junta de defensa passiva durant la guerra civil espanyola (1936-39). És per tant, una plaça que es transforma al llarg del temps, veu passar les generacions i escolta les històries de la gent que la gaudeix a diari.

El lloc del no-lloc

A cavall entre Sant Adrià del Besòs, Barcelona i el mar, en un lloc privilegiat, va ser plantejat i construït entre 1957 i 1975 el barri de la Mina. Planificat segons criteris de la Carta d’Atenes per donar habitatges als barraquistes del barri Pekín , del Camp de la Bota, de La Perona, Can Tunis, Carmel etc., com a resposta a la forta immigració rebuda a Barcelona entre 1940 i 1969. En 1975 hi havia censat un total de 15.133 habitants, població que s’ha mantingut constant fins els nostres dies.

Així doncs, es va convertir en un barri fruit del reallotjament de diferents grups de població i en molts casos amb dèficits socials, laborals, culturals o econòmics. Actualment gràcies a les noves propostes i a l’esforç de molta gent el barri de La Mina comença a transformar-se; nous equipaments, nous habitatges, un nou tramvia... Procés que va acompanyat d’una gran tasca per part dels educadors socials.

Caràcter i identitat, és precisament el fil conductor dels objectius dels projectes de renovació del barri i d’integració amb la ciutat. Aquests projectes van encaminats en concretar propostes de disseny d’espais públics per mantenir les singularitats del barri i així crear una integració entre el més nou i allò vell, entre les expectatives del nouvinguts i els veïns “de tota la vida”.

Esperem que el no-lloc acabi agafant el seu lloc i s’involucri en els afers diaris de la ciutat.

PALABRA DE CAMAIOT

La carrera, que termina en el gran aparcamiento construido donde antes estuvo sa Riera me cuesta una pasta.
-Au, son 10 euros y 40 cents.
Todavía he de caminar un rato, pero no me importa. Hasta las 09.30 no tengo hora en la sede de la Presidencia del Govern Balear. Así que me detengo mirando los escaparates, las tiendas tan “chic” que ocupan las arcadas de Jaume III.
En otros tiempos, a las ocho de la mañana ésta era una zona fantasma. Sólo circundaban los empleados de Emaya y algún que otro paseante solitario. La ciudad rica no se despertaba hasta casi las 10, cuando las dependientas de las tiendas lo llenaban todo de olor a Cristasol, y se saludaban de un comercio a otro.
Naturalmente hoy las tiendas abren a las siete de la mañana.
Jaume III era también el lugar perfecto para gozar del provincianismo bien entendido. A cualquier hora, en cualquiera de sus extremos, siempre encontrabas a algún conocido. El rito consistía en saludarse primero. “Va bé?”, “va bé”. Prolongando la ultima “e”, con prosodia un poco cabruna. Luego, cruzabas algunos comentario, dimes y diretes, dejabas escapar alguna maldad o chismorreo.

(…)

A una media de cuatro a ocho minutos de conversación, atravesar Jaume III podía suponer en una hora punta algo más de 45 minutos. Pero es que no sólo recorrías el espacio físico de la calle, sino que también cruzabas el corazón invisible de las relaciones ciudadanas.

(…)

Ahora, sin embargo, añoro aquel escenario. La calle está ocupada por gente desconocida que va y viene si detenerse para la “xerradeta”. Con sus bolsas de plástico y gafas de sol. Una atmósfera extraña que te hace sentir como un turista en un lugar propio.

Capítulo II: Paraula de camaiot. Mallorca de los Alemanes, de Carlos Garrido

PINTURA DE PALAMÓS FETA PER UN MEU AVANTPASSAT

La badia de Palamós, en el fons de la qual es troba el poble, m’ha semblat sempre d’una gran elegància. Això, alguns amics m’ho han discutit, però sempre els he deixat dir. Llavors el poble tenia poc perímetre i s’apinyava sobre un massís de roques. Per unes rampes es baixava a la mar. Des de la platja es veien un miler de finestres, finestretes i lluernes que semblaven nius penjats a les parets blanques.
(...)
A l’esplanada hi havia cinc o sis tavernes de mala mort, afumades i greixoses. Es venia l’orxata de murri i la canya sense rebaixar. Exteriorment tenien un aire miserable i esqueixat; però, a dins, m’hi trobava bé. M’agradava sobretot un bergantinet minúscul, que penjava del sostre rogenc d’una taverna, pintat de blanc i negre, en el qual no mancava res.
Els carrers de la població eren molt estrets, empedrats amb palets de riera; les cases eren amples, i una mica fosques, amb terrat. En els capvespres d’estiu, la gent sortia als terrats a orejar-se, es veien noies amb vestits clars i se sentia cridòria de criatures. (...)Sovint alguna gavina es desprenia del cercle i es deixava caure, planejant, sobre les aigües mortes del port.
En aquella hora, Palamós tenia un aire de cosa llunyana i colonial, d’una sensualitat complexa i torçada. A la nit se sentia el panteix voluptuós, una mica fatigat, de la mar i, si era molt calma, el cruixir dels caps de fondeig dels bergantins. Les nits de lluna, Palamós semblava una cosa irreal i fantàstica suspesa sobre la mar.
Moltes tardes anava a la plaça. El mur de la població que donava a mar era com una geniva i la plaça feia com el buidat de la geniva. De la plaça es veia tot el panorama de la badia. Hi passava moltes hores mortes, encantat. (...)Després, la terra s’enfonsava en una vall plena de pins que arribaven fins a la banda de tramuntana de Palamós. Entre els pins i les primeres cases hi havia uns horts amb quatre llegums, una figuera amb un oriol groc i estilitzat.
Em distreia molt mirant el moviment del petit port. A l’esplanada hi havia sempre alguna barca trabucada, amb les costelles a l’aire. Sentia el picar dels mestres d’aixa i veia com traficaven amb una olla de quitrà que treia una fumerola. També em distreia veure els descarregadors, els carros, els cavalls i els carrabiners. Quan sortia o entrava algun bergantí o alguna goleta era un esdeveniment. A la plaça es formava un colla que discutia la maniobra i posava el comentari. Llavors era molt jove i em semblava que tot aquell joc de veles i de cordes i de banderes era un prodigi complicat.


PLA, Josep, Llibre de lectura. Barcelona, Edicions Destino, 1968. (Primera edició : agost 1967)
Del capítol Alguns pobles i paisatges.

LA MINA REP EL PREMI NACIONAL D’URBANISME

Un canvi profund, urbanístic i social.

El punt culminant de l’inici de la transformació de La mina ha estat les obres del Fòrum.
Aquest nou espai l’ ha fet “re-conèixer” i l’ha comunicat amb les altres zones de Barcelona.

La reforma de La mina parteix d’un objectiu principal que és l’obertura física del barri.
Amb un nou tramat de carrers a partir de la nova rambla de La mina i tan amb la construcció d’equipaments i nous habitatges com amb la rehabilitació dels existents, es vol aconseguir, que la gent de fora del barri entri a coneix-se’l.
D’aquesta manera s’adonarien que la mala fama no és merescuda.

Tot i els canvis urbanístics, la veritable transformació ve del vessant social.
Com ens explicava un senyor, veí del barri, la mina ja no és el barri que sortia als mitjans als anys 70 i 80 on una sèrie de pel·lícules i fets, van contribuir a crear una imatge tan poc favorable.
Actualment, el barri s’ha normalitzat en molts aspectes, gràcies als programes d’inserció laboral, ajuda a famílies i drogodependents, organització de jornades i activitats pels veïns.
Una gran tasca on cal destacar el caràcter integrat de la transformació que s’està portant a terme des de molts vessant diferents però complementaris.

Aloma de MERCÈ RODOREDA

Als Josepets van agafar el tramvia i , com que anava ple, van pujar a l’imperial. Robert es va asseure al costat d’ella. Les copes dels arbres atapeïdes de fulles, i les cases amagades al seu darrera anaven passant com si no haguessin d’acabar-se mai. L’aire li enfresquia les galtes i li tirava els cabells enrere. (...) Havien arribat a la Plaça de Catalunya i van baixar. A dalt de l’imperial feia fresca però quan van començar a caminar la calor era horrorosa. Un noi, menjant un gran tros de coca, va passar però costat d’Aloma i li va donar una empenta. La terrassa del Colon estava plena de gent i els cambrers, amb la jaqueta blanca, anaven i venien servint begudes. (...) A Montjuïc hi havia tanta gent com a la Rambla. Es veien dones boniques. (...) Fins a la pèrgola arribaven els xiscles dels qui havien pujat en els cotxets elèctrics. No gaire lluny hi havia una gran roda amb aeroplans que giravoltaven. Tot d’una va començar el castell de focs: els rams eren grocs, vermells, blaus; escopien estrelles i, voltats de fosca, es fonien i no en quedava res. Els anuncis de la Plaça de Catalunya s’havien anat apagant, ara l’un, ara l’altre. Per un esvoranc entre núvols es veia un tros de cel negre com el mar.
Un dia, feia anys, Aloma havia anat a Badalona amb l’Anna i Joan. Després de sopar s’havien estirat a la platja. En el Passeig de Mar tocaven sardanes. No li agradaven, però aquella nit, amb les onades a la vora, li van fer venir enyorament. Per entre els núvols, el cel també era molt negre.
Va veure que Robert pagava el gelat i, sense saber per què, es va entendrir.

MERCÈ RODOREDA (1909-1983)
Aloma

Els barris de Trinitat Nova

Ens trobem a l’Ateneu popular de Nou Barris, un lloc amb molta personalitat, on joves, grans, nens i nenes es diverteixen observant la gent de l’escola de circ que està ben bé al costat de l’Ateneu. En aquesta si fan concerts o actuacions cada setmana i tothom esta convidat a assistir-hi. L’Ateneu s’ha quedat petit i s’ha de dur a terme una ampliació que al mateix temps pretén canviar tota l’estètica de l’edifici. A l’ajuntament no li interessen les parets plenes de graffitis, però, i la opinió i la forma de viure de la gent del barri?

Per altra banda l’Andrés, veí que arribà als anys 70 a Nou Barris ens guia pels diferents barris, indicant-nos com ha estat la seva construcció, amb obres sindicals, barraques autoconstruides, la urbanització de carrers, desprès de l’assentament d’habitatges, etc.

Annunziata o la ciutat?

Roma no és la meva ciutat, pero m'ha fet gràcia incloure aquest fragment del llibre de Gogol, que parla d'una bella dama, l'Annunziata, o no?:

«Ella no tiene derecho a esconder su belleza ni a sustraerla. La belleza absoluta es concedida al mundo para que todos puedan admirarla y para que conserven eternamente su idea en el corazón. Si fuese sólo bella y no una perfección suprema, tendría derecho a pertenecer a un solo hombre que podrí llevársela al desierto i ocultársela al mundo. Pero la belleza absoluta debe estar a la vista de todos.»

Gogol, Nikolái. Roma, Editorial Minúscula, Barcelona 2001

La bellesa de l’Annunziata nomes pot haver estat engendrada per una ciutat com Roma, la Ciutat Eterna de Gogol.

El barri de baix

A la dreta

«Un bloc de pisos, a baix una sabateria, Ca l’Eugeni, Eugeni Morros i esquius; a dalt, el taller de brodats Elvira Magre i Carulla; una farmàcia i una mestra, Frederic Munguet i Pons junt amb la seva esposa, la mestra d’escola senyora Angelina Aleu i Borrell; un forn de pa i un taxista, Cal Forneret, Josep Iglésias i Gassó, i Ramon Pont i Brufau; una sastreria, un fotògraf i una perruqueria a càrrec dels germans Josep i Jaume Calafell i Pifarré; una carnisseria i un ferrer, Ca la Carmeta, Carme Grau amb el seu espòs, Ramon Farré i Badia; un magatzem del Tarruella; una pelleteria, Cal Bargués, Jaume Bargés i Pons; una tenda de comestibles i venda de vi, Cal Nadal, Ramon Felip i Pont; un sastre, el Noguera.»

PEREZ I LADRERO, Tomàs, Sant Guim de Freixenet-Imatges i records(1940-1965), Sant Guim de Freixenet 2002.

LA-MINA CA-MINA

La Mina, a escasos metros del recinto del Fórum, observa el evento entre la esperanza y el escepticismo.

En un principio era el Campo de la Bota. Ahora ese espacio es el futuro. Los vecinos de La Mina aún recuerdan que aquel barrio de chabolas situado a pie de mar es la exacta ubicación que actualmente ocupa el enorme edificio Fórum. Y es que este paisaje aledaño a la ribera del río Besòs ha sufrido una revolución desde entonces. Pero el barrio de La Mina mira entre la esperanza y el escepticismo el encuentro. La clave es que con todos los cambios que están ocurriendo, La Mina por fin se está abriendo de verdad, sin la excusa del Fòrum no hubiera sido posible la transformación de La Mina. La transformación urbanística debe ir acompañada de un ambicioso proyecto social. No en vano este barrio de 11.000 habitantes, con un alto porcentaje de población gitana, nació producto del derribo de los barrios chabolistas situados cerca del mar. El traslado de sus habitantes a los edificios colmena de La Mina se hizo en la década de 1970 sin nigún tipo de seguimiento social, y las crisis económicas de la década de 1980 degradaron el barrio hasta extremos de los que aún no se ha recuperado. Muchos creen que los cambios desde entonces no han sido tantos. Siguen marginados. Un ejemplo es que entre el recinto del Fórum y el barrio de la Mina se ha levantado un muro de color amarillo para mantener el barrio aparte, la prueba es que sus pisos siguen valiendo 10 o 15 millones de pesetas, mientras que al otro lado de la valla ya valen más de 50. No tiene nada que ver con ellos, el Fórum está al lado del barrio como podría estar en Cerdanyola. A juicio de un miembro de la Asociación Gitana de La Mina, el efecto positivo del Fórum sobre el barrio es indudable, porque "la zona ha mejorado, y nadie pone objeciones a eso". La puesta en marcha de un acontecimiento de la magnitud del Fórum demuestra que "cuando se tienen ganas, se puede hacer de todo. Esto indica que, en el caso de La Mina, no ha habido ganas, lo que genera mucha frustración entre los vecinos". Lo que es evidente es que en cuanto al futuro de la Mina hay opiniones muy dispares. Claramente el 90% de los cambios que deben hacerse son de labor social.

En una plaça de Gràcia

La tarda en una plaça del barri de Gràcia de Barcelona. Un lloc petit obert entre els carrerons estrets i enganxats. El cel és com del color de la cendra, ben ennuvolat, corre un aire fresc, agradable, ja que avui el dia ha començat calorós i xafogós. Es respira un ambient tranquil i acollidor.El vent fa córrer amunt i avall les seques i petites fulles caigudes dels arbres.Un parell de gossos corren per tota la plaça, darrera una pilota o buscant entre les taules alguna cosa per cruspir-se. Hi ha un infant que juga, ho vol descobrir tot. Tothom esta absort en el seu moment, però a la vegada mirant a tots els cantons, observant els moviments dels altres i intentant esbrinar que pensa cadascú. Totes les taules de les terrasses dels bars son plenes a vessar, de tant en tant algú s’aixeca i al moment algú nou ocupa les cadires, començant una altre conversa, una altre historia.

La Mina, un barri que es vol moure

La Mina, un barri que es vol moure

Visitar La Mina en l'itinerari de l'útim dimarts ens va servir a molts per allunyar-nos dels típics tòpics que se'n solen dir des del desconeixement i la distància.
Gràcies als nostres acompanyants, que sabien de primera mà de què parlaven ( una treballadora del Consorci i un veí ), vam descobrir que La Mina va ser concebuda com un polígon residencial, destinat a reallotjar habitants barraquistes d'altres zones de Barcelona on "molestaven". Aquesta gent va veure com la seva manera de viure, al carrer, molt en contacte els uns amb els altres, es veia limitada pels grans blocs de vivendes que es van construir de pressa i corrents i que els va separar de la gent amb qui havien estat convivint els darrers anys. Així doncs, La Mina va començar com una amalgama de gent vinguda d'altres barris a qui se'ls volia fer perdre part de la seva identitat cultural. El fet que la seva manera de pensar fos diferent i que la seva condició económica fos baixa va generar una visió d'estrat inferior sobre La Mina. Això, sumat a la seva ubicació extrema i les seves limitacions de comunicació amb el centre de la ciutat i amb Sant Adrià del Besós van afavorir que l'Administració els anés girant l'esquena cada cop més i que aquest barri es convertís en un espai marginat.
Però aquest sentiment d'abandonament ha fet que una gran majoria dels seus habitants sentin la necessitat de moure's, de ser escoltats, de reivindicar atenció i canvis. El seu caràcter obert i les ganes de ser tractats com iguals ha generat en ells una gran força de voluntat i molta paciència per espavilar tant a les Administracions com als altres habitants de La Mina més reticents a l'obertura i la integració.
Ara, amb la nova proposta urbanística que s'està duent a terme sembla que es comença a aconseguir que Barcelona i el Besós mirin aquest barri sense avergonyir-se'n. La creació d'un nou traçat del tramvia, noves línies de busos que l'uneixen amb el centre de Barcelona, la construcció de nous equipaments educatius i culturals, ... pot ser que facin possible un canvi en la mentalitat de tots. El més important ara serà que la gent atreta per les noves condicions d'aquest barri no arraconi els seus habitants. Serà clau la interrelació entre les dues parts per fer de la integració una realitat.

Piruetes en l´espai

Un barri sortit del no res, sense planificació ni inversió fins fa ben poc. És el barri dels obrers, tant necessaris per a la construcció de la ciutat com molestos i ignorats per aquesta. La seva situació és un reflexe d´aquesta relació. Neix en un indret arraconat, en una cantonada de la ciutat que no era ni ciutat.

És un barri improvisat, oblidat, marginat,… Nascut i conformat de piruetes en l´espai en un indret sense urbanitzar i sense els serveis bàsics. Sorgit de la necessitat, aquells treballadors que van venir a Barcelona en busca d´una millor vida es van trobar sense vivenda. Així es compren l´anàrquica conformació del barri en el que cadascú se les tenia que apanyar per tenir un lloc on viure.

L´ateneu de Nou Barris és el perfecte exemple de l´autosuficiència i del caràcter emprenedor i integrador del barri. L´ateneu ofereix alternatives a la juventut en un entorn que ha presentat els tipics problemes dels barris marginals, com la proliferació i el tràfic de drogues. La comunió, la cohabilitació i l´alliberament que otorguen activitats com el circ i el teatre van ajudar a canviar la cara del barri i la seva gent. Amb el temps l´ajuntament s´ha vist obligat a millorar urbanisticament el barri i a introduir algunes “obres d´autor”, però com sempre, buscant més la seva satisfacció i el divinisme, que posant-se al servei de la gent del barri i solucionant els principals problemes.

Una Villa en la Ciudad

Comenzar la caminata por el barrio de Gràcia tomando un café en el bar de la Violeta fue todo un avance de lo que nos esperaba. Resulta alentador descubrir que en una gran ciudad todavía se conservan lugares así, donde parece que el tiempo se ha detenido, ajeno a todos los planes de renovación urbana de alrededor.

Al pasear por las calles y plazas de Gràcia no tienes la sensación de encontrarte en una gran ciudad. Más bien lo contrario, sigue conservando la esencia de la villa que fue. Niños jugando en la calle o en la plaza, conocidos que se encuentran en cada esquina, ausencia de coches, mercados, pequeñas tiendas y bares...

La morfología urbana de Gràcia, con su encadenado de pequeñas calles y plazas, fomenta las ganas de caminar y perderse por sus calles, en busca de nuevos rincones y de nuevas experiencias. Gràcia siempre sorprende, el simple hecho de caminar y observar, observar y caminar, nos permite descubrir nuevas cosas en cada visita. Nuevas calles, nuevos edificios, nuevas plazas, nuevas caras, nuevos bares... Pero siempre la misma esencia.

PASSAT, PRESENT I FUTUR DEL BARRI DE LA MINA

PASSAT: la creació de la Mina
La Mina és el resultat d’una actuació sorgida el 1969, és un barri de “creació instantània”, fruit del reallotjament de diferents grups de població que feien vida en ”infrahabitatges” a l’àrea metropolitana de Barcelona i en molts casos amb dèficits socials, laborals, culturals o econòmics.

PRESENT I FUTUR
Els recursos que s’hi han destinat en serveis socials, sanitaris i educatius no desmereixen dels que s’han destinat a altres barris. Però el que potser hi mancava era un projecte més global.
La Mina per tant segueix condicionada per la situació social i urbanística. El barri compta amb poques connexions a través del transport públic amb el seu entorn més immediat, fet que ha suposat dificultats afegides per als desplaçaments dels seus residents, així com la generació d’una percepció d’aïllament. No obstant, el barri busca millors connexions amb el teixit urbà i social de Sant Adrià de Besòs i de Barcelona. I actualment amb el tram o està aconseguint.
Calia, doncs, un instrument de treball i un acord entre totes les administracions que abordés la complexitat d’un entorn social que ha generat històricament nivells molt importants d’exclusió i marginalitat, que abordés la resolució de la conflictivitat social i la degradació de la vida comunitària, resultats d’una minoria incívica i de la delinqüència organitzada.
Es tracta doncs de generar un projecte i un acord institucional per donar resposta a la vertebració d’un espai físic i territorial que durant massa anys no ha tingut un planejament específic i que subsistia la provisionalitat de la seva ordenació urbanística i manteniment. Un projecte global per donar resposta a les inquietuds d’una majoria de la població del barri que, tot i els recels i l’escepticisme, volia que la seva situació personal i col·lectiva canviés.
El barri que a la ment de molta gent, té l’adjectiu de marginal i perillós, ha de canviar amb totes aquestes millores, i passar a ser la concepció d’un barri obert, segur i multicultural, com el que vam visitar el dimarts passat, i com el que continuarem visitant de tant en tant.

L’ELITITZACIÓ PROGRESSIVA QUE PATEIX GRÀCIA

Una ràpida ullada ens descobreix un barri divers en nacionalitats i en oferta lúdico-cultural. El carrer Verdi és el centre neuràlgic d’aquesta antiga vila que, abans de la seva annexió a la gran Barcelona a principis del S.XX, era el destí dominical per una part de la rica burgesia barcelonina.
Veïnes i veïns de totes les edats, col·lectius i entitats de la Vila de Gràcia que pateixen en la quotidianitat un model de ciutat que fomenta les desigualtats, imposat pels poders econòmics i facilitat per les administracions públiques. La Barcelona del disseny, guapa, neta i cívica té com a objectiu la transformació de la ciutat i de la seva gent en una mercaderia més.
Gràcia és una peça més d’aquest trencaclosques del model “Marca Barcelona‿. És preocupant l’elitització progressiva que s’està patint al barri, especialment en els darrers anys: manca d’espais públics i d’ús social, desaparició de petits comerços i tallers artesanals…., i la pujada desmesurada del preu de l’habitatge, que aboca directament a la desarticulació del teixit social i a la precarització de les vides dels habitants de Gràcia. Per aquest motiu, el principal objectiu d’aquesta gent és acabar amb la violència immobiliària i urbanística a Gràcia, per violar-se sistemàticament un dret fonamental i bàsic: l’accés a un habitatge digne, un bé de primera necessitat.

Aquest procés va lligat a un control de l’espai públic per part de l’Administració, que està convertint el carrer que és de tots, en un espai de ningú. S’accentuen cada cop més les desigualtats per accedir a un habitatge digne, alhora que l’espai públic és regulat amb l’objectiu d’encobrir aquestes desigualtats.
Per plantar cara aquesta situació i aconseguir un canvi el veïns creuen necessari tot un seguit d’actuacions:
Visualitzar que aquestes problemàtiques no són ni individuals ni d’una generació determinada. La dificultat per accedir o mantenir un habitatge afecta a col·lectius diversos, i de totes les edats, i el punt comú és la inseguretat material que genera aquesta dificultat.
Crear eines per enfortir el teixit social, i proposar, donar suport i portar a terme solucions per transcendir col·lectivament al model imposat.
Denuncia, entre altres coses, l’especulació i l’expulsió dels veïns i veïnes de Gràcia.
Demanar al Districte una implicació en la solució d’aquest problema elaborant un Pla d’Habitatge o regulant els preus dels lloguers.

LA FORMA I LA MIDA

" I em vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del ganivet i amb lletres de diari vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre, i, com d’esma, vaig posar-me a caminar i les parets em diuen que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del Diamant: una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. "

Mercè Rodoreda La plaça del Diamant (fragment) 1960
Any Rodoreda 1908-2008

Es una qüestió de mides, entre altres coses. Dels sorollosos i amples carrers de l’Eixample, al girar la cantonada ens trobem com si haguéssim traspassat una porta a una dimensió paral·lela. Com si entréssim dintre del casc antic, aquell que havia nascut i crescut intramurs. Quan entrem a Gràcia sembla que deixem enrere part de la ciutat, com si només la gent petitona com formigues s’hi pogués ficar pels seus carrerons com si gotes d’aigua s’escolessin per diminuts forats. I tot i no tenir la regularitat de l’Eixample, tens la ortogonalitat que dintre del laberint t’ajuda a tirar endavant.

I així caminem per una vorera estreta per on amb prou feines anem de dos en dos. I si s’ajunta un tercer no cal preocupar-se que també pot anar per la calçada. I si volem creuar d’un salt estem a l’altre vorera. I les cases sembla que es miren com enamorades i els veïns asseguren indiscrecions de finestra a finestra. I de cop aquest carrer es dilata i es converteix en una plaça. Una plaça de sòl dur i d’escala humana. Completament delimitada. Hi arribes tangencialment o frontal i surts de la mateixa manera o de costat, les creus rectes o diagonals, t’hi atures, val la pena descansar que els carrers fan pujada.

I els temps passa i la gent canvia. Els carrers es peatonalitzen un petits espais son regalats a la ciutat. Les botigues s’encareixen i el barri es renova. Els fashion victims campen entre els okupes i les àvies xerren de camí a la perruqueria.

I Gràcia sembla una equació perfecta de parcel·les edificades i places amb mil variants possibles i totes elles a una sumen el barri. Tot quadriculat però versatil, ordenat i laberíntic.

I com en tot, els millor de les perfeccions són les seves imperfeccions.

L´essència del poble

Una de les grandeses de Gràcia és el fet de distanciar-se de la ciutat tot i estar integrada a aquesta. Més que un barri és un poble en que on la forma de vida i relacionarse canvia en sortir dels seus límits. Les places, els carrers, els bars, els cinemes, les llibreries,…tots aquest indrets es converteixen en punts d´unió i reunió de la gent del barri, mentre que els forans buscan fugir de l´ofegament de la gran ciutat i canviar a una escala més acollidora i propera. Sempre ha estat un indret de petits artesans i comerciants emprenedors. Amb el pas dels anys la essència de Gràcia està perdent-se per culpa del monstre urbà que la va devorar. La Barcelona fashion victim, del turisme i imperialista ha fixat la vista en aquesta vila…ja comença a notar les conseqüencies i no sabem fins a quin punt pot canviar. La heterogeneitat i el caràcter del teixit social de Gràcia corre un greu perill d´extinguir-se. Molts dels vilatans i els seus fills s´han vist, es veuen i es veuran empesos a abandonar el seu poble.

Gràcia és com la petita gazela perseguida per la ferotge lleó-Barcelona. Tot i estar gairebé atrapada entre les poderoses urpes de l´especulació i el corporativisme, encara respira, però fins quan podrà mantenir la essència del que va ser i del que és?

la mina

No havia estat mai al barri de la Mina abans de la visita. És cert que per l’idea estereotípica que es té del barri és difícil que la gent el vagi a visitar. També és cert que gairebé sempre els estereotips acostumen a ser idees amb molt poca base verificable i amb una actitud acusadora o despectiva i com acostuma a passar sempre es creen a base d’una imatge irreal i intencionada.

La realitat és que el barri de la Mina per fi és un tema d’actualitat tal i com no passava malauradament anys enrere (buscant el barri de la mina pel “google“ trobes vora 300000 entrades). I buscant he trobat aquest acudit publicat a la Vanguardia a una pàgina web (forumriberabesos.org) i l’he trobat molt explícita. El barri de la Mina tal com ens van explicar al consorci i el veí que ens va acompanyar en el trajecte és un barri considerat marginal i que ha sofert un abandonament –com ens van dir- per part de les institucions que el va portar fins a la marginalitat. Des de fa uns anys amb projectes urbanístics i socials es recupera el barri i es vol netejar la seva imatge i potenciar un nou veïnat que convisqui amb l’existent. La vinyeta explica el pas de les “chabolas” de l’època de Franco, als polígons dels 70 i a una situació actual especulativa on arran la transformació, es podria dir del paisatge, que s’ha produït amb el Fòrum es crea una situació estranya, gairebé contradictòria. La intenció del projecte urbanístic es crear habitatges de diferents qualitats per atraure diferents tipus de persones que visquin a la mina, del tipus que ell denominen “població invisible” de la mina, accelerant un procés de socialització dels veïns.

En realitat la Mina té l’encant de concentrar gran part de la ètnia gitana de Barcelona, sent evidentment un tret molt especial perquè explica la història d’un poble i d’una cultura que forma part de la cultura catalana i que té uns trets que conserva des de temps llunyans. La cultura gitana fa molt de temps que està molt arrelada a Catalunya i la seva relació amb la marginalitat està vinculada a uns prejudicis de tipus social i cultural. És molt important que es superi aquesta percepció de marginalitat tal i com els mateixos veïns, que com vam veure, intenten, obrint-se cap a un sistema més urbà sent optimistes amb les aportacions com el fòrum, la universitat... La intenció i l’actitut dels veïns –vèiem imatges curioses que convidaven als pares a portar a l’escola als seus fills- han de potenciar aquesta obertura externa –en una ambient que és més intrínsec- per mitjà de sistemes educactius i culturals i els de fora de la mina s’han de convertir en una població invisible fortament visible.

El barri conserva un esperit de lluita que el denota com un barri altament social a la vegada que tradicional, havent de ser a la vegada un barri en la ciutat i no a les afores de la ciutat. Així que estarem pendents de “el procés” de la mina i apostarem per una visió personal per sobre de la visió de “Perros Callejeros”.

La Sagrera: el tren de los sueños

7000 vidas más. 7000 vidas más que se unirán a un barrio que no para de soñar. La Sagrera imagina, sueña y espera a ese tren que parece no llegar.

“Hay luz al final del túnel” dice el optimista; “Seguramente es un tren que viene derecho hacia nosotros” responde el pesimista. Pero incluso el pesimista sueña y espera, y quiere en realidad que ese tren llegue con dignidad.

La llegada del AVE se convirtió en la oportunidad de los ciudadanos del barrio para poder pedir un cambio. Es la oportunidad de tener más plazas, más espacios verdes, más árboles, nuevos equipamientos, y nuevos lugares donde convivir con dignidad. Aquel sueño que parecía inalcanzable se convirtió en esperanza.

Y después de 10 años, la luz del túnel sigue ahí, pero el tren parece no llegar. Se dice que todo tiene su momento, y el tren se acerca cada vez más, pero los sueños se empiezan a esfumar. La administración se olvida a veces de que las personas no son solo números. La felicidad de un niño al recoger hojas en un parque, no se puede definir mediante cifras.

Vimos calles vacías, y esquinas donde la gente charlaba animadamente entre los juegos improvisados de los niños. Me fije en un grupo que jugaba al fútbol en una cancha cubierta. ¡Que suerte! pensé, cuando llueva no se mojarán. Más tarde averigüé, que no tienen ningún otro lugar donde practicar deporte y que aquella cubierta, fue otra promesa disfrazada.

A escasos metros de aquella cancha pasaba el tren junto a aquel amplio lugar desierto. Desde el puente de Calatrava, uno no tardaba en imaginar espacios verdes y grandes árboles, que conviven con las nuevas edificaciones, con nuevos equipamientos y la llegada del AVE. Ni el mayor pesimista en la Sagrera desea que el AVE nunca llegue, los vecinos sólo piden que el tren llegue con dignidad.

En un mismo día, descubrimos un sueño que cada día se aleja un poco más, y al mismo tiempo, un sueño que ya se ha hecho realidad: La Nau Ivanow. Un fábrica que albergaba espacios para los vecinos del barrio, para hablar, cantar, bailar, actuar, pintar, disfrutar y hacer todo aquello que a uno se le pueda ocurrir. Yo me pregunte, ¿y a cambio de qué?

Más tarde escuche una respuesta que me impactó bastante. Hay personas que se levantan felices todas las mañanas. Simplemente, porque saben que con aquello que hacen por su propia sonrisa, consiguen muchas sonrisas más. Es parte de la arquitectura que se hace para la ciudad.

Poble vs. ciutat

El barri de Gràcia és excepcional en la ciutat, segurament perquè encara conserva el tracte entre les persones de temps immemorables. Realment és un lloc diferent i això fa que tingui un encant especial. Mentre fèiem el recorregut caminàvem per carrers plens de gent –una petita ciutat de persones i no pas de vehicles- i per places que es movien amb nens corrent amunt i avall, mares i pares que parlaven entre ells tranquilament en un banc, avis que havien sortit a la plaça a prendre la fresca i terrasses de bars amb gent asseguda en ple hivern.

Suposo que és important per les relacions –que a la vegada són el què ha creat el barri que sinó no seria diferent- l’escala del barri i la pròpia estructura. La plaça major, els carrers amb comerços personals i allunyats de les grans mesures dels centres comercials o el cine Verdi i tot el què ha generat al seu voltant. El tarannà amb certa independència d’aquest “poble” dins de la gran “urbe” ha permès mantenir una estructura social pròpia molt més d’un poble petit que no pas d’una gran ciutat. És per això que viure a Gràcia és un privilegi, perquè malgrat tenir les comoditats de viure a Barcelona, el barri sembla que s’hagi aturat en el temps, que s’hagi paralitzat: envelats, festes majors, penyes excursionistes... I si és cert que a tots ens agrada el passat, com aquesta foto antiga de Gràcia on tota la gent surt al carrer amb els carrers plens de flors... una imatge que sent ben folklòrica és apassionant i que és possible només en aquest indret, a Gràcia. També és veritat que les veus crítiques volen impedir que aquesta imatge que actualment s’està posant “de moda” destrueixi el que el pas del temps no ha pogut destruir. Gràcia no es pot convertir en un parc temàtic on les masses de gent aclaparin l’espai vital dels veïns i els bars i casinos siguin llocs turístics. Tot i això encara que sembli una utopia crec que avui Gràcia encara és, més que un barri, la gent que hi viu, de manera que si ells no ho permeten Gràcia continuarà sent el petit poble dins de la gran ciutat.

Gràcia: un pueblo volcado hacia fuera, dentro de sí mismo.

Si es cierto que un pueblo es una comunidad cuya convivencia social es caracterizada por su solidez y cohesión y una ciudad tiene esos aspectos más delimitados a causa de su diversidad….

Si es cierto que en el aspecto arquitectónico, los pueblos tienen una arquitectura más enfocada a vivienda y actividades primarias y en las ciudades se enfoca a la optimización y aprovechamiento de los espacios en muchos niveles: comercial, búsqueda de amplitud, comunicaciones, necesidad de desplazamiento, equipamientos, …

Si es cierto que el ritmo de vida de un pueblo es más tranquilo y reposado que el de la ciudad…

Si es cierto que en el pueblo existe la mentalidad de pertenencia y en la ciudad la de uso…

Si es cierto que en un pueblo es más fácil mantener la artesanía perdida por la industrialización que caracteriza a las ciudades…

…entonces podríamos casi afirmar que Gràcia sigue siendo un pueblo.

04 de marzo de 2008,

hoy caminamos por uno de los barrios de la primera corona de Bcna. Dejamos ya atrás la muralla, salimos de ella para adentrarnos en un tejido de pueblo, hoy completamente integrado en la urbe, pero que todavía conserva su carácter propio. Carácter tanto a nivel urbanístico como social.

Es un barrio de pequeñas manzanas, con calles estrechas –aunque mayores que las existentes intramurallas-. Al pasear por él descubres que es un tejido creado por agrupación de piezas. Cada una de esas piezas dispone una serie de manzanas entorno a una plaza central de cálidas dimensiones.

Esta antigua trama dificulta la aparición de grandes equipamientos, a favor de la abundante presencia de pequeños locales con infinita variedad de oferta artesanal, que ayuda a conferir a Gràcia ese carácter de personalidad propia indiscutible.

El barrio está directamente vinculado con la parte antigua de la ciudad a través de un eje directo. Es el único eje que tiene total continuidad en el barrio.

La continua actividad de sus características plazas, la animada vida de sus callejuelas, llenas de bares, restaurantes, comercios y huellas del Modernismo catalán, -ayudada por el gran acierto de peatonalización dejando sólo unos ejes libres al tráfico rodado-, el tipo de vida hoy instaurado allí que ofrece la imagen de simbiosis artesanía-progreso-diseño de autor-actividad cívica y social-actividad cultural de carácter vanguardista y alternativo(Teatre Lliure, Cine Verdi)-… hacen del distrito uno de los lugares más atractivos de la ciudad.

Gràcia conserva el carácter propio de un municipio independiente pese a que hace más de cien años forma parte de Barcelona. La mentalidad de sus habitantes es lo que lo convierte definitivamente en pueblo: sus conversaciones en las calles, el pasear con los ojos abiertos y saludar a todo aquél que conocen, su vinculación, su lucha por conservar aquello que pertenece al pueblo y a su historia (La Violeta), la iniciativa de reivindicación a través de una publicación (“L’observatori de Gràcia”)… en definitiva la mentalidad de que aquel trozo de tierra y su historia les pertenece, no son sólo unas calles, unos equipamientos, unos servicios…que usar.

Sí, en este paseo descubro un barrio volcado hacia fuera, dentro de sí mismo que pertenece a la ciudad y acoge a su ciudad, pero que vive como un pueblo con vida e identidad propia; que respira como un corazón joven que late con fuerza y tiene gran personalidad.

¿Puede el urbanismo curar las cicatrices de la conciencia?

11 de marzo de 2008,
me he movido bastante por Barcelona pero nunca antes estuve aquí, ni sentí la necesidad de venir y hoy me pregunto el porqué.

¿Sería quizás por la inexistencia de equipamientos?
¿Por su nula oferta comercial? ¿Por la no presencia de ocio?
¿Sería por la desconexión del barrio? ¿Por su segmentación por motivo de trazado de las infraestructuras de transporte?
¿Sería por la imagen social que todos tenemos de la zona? ¿Por su estigmatización como zona conflictiva y peligrosa?

Y hoy aquí estamos… en la Mina. Porque hoy es un barrio en transformación. Pero transformación gestionada por la entidad interesada en regenerar este barrio, no es la lucha del pueblo por lo que siente suyo como pasa en Gràcia, sino el intento de mentalizar a una sociedad de su necesidad de integración, culturización, aceptación … y conservación de este trozo de territorio urbano que parece que haya empezado a existir políticamente desde que allí se instauró el Forum, el nuevo club náutico y la idea de trasladar allí a los universitarios. ¿Surge de esta idea la dotación de equipamientos que se le está dando al barrio?

Desde el Consorcio de la Mina nos explican que este barrio es el resultado de la reubicación de la gente que vivía en barracas en el área metropolitana de Barcelona (Camp de la Bota, Pekín, la Perona, Can Tunis, Montjuic…). Fue un barrio construido muy deprisa. Se construyeron las viviendas y se alojó a la gente sin prever la dotación de servicios finales. Gente procedente de diferentes grupos de población y en muchos casos con déficits sociales, laborales, culturales o económicos. Nos cuentan que esa idea social que se tiene de los habitantes del barrio, hoy por hoy no es real, que son gente con intereses culturales, artísticos, … y con ganas de colaborar a mejorar el barrio para poder acoger a los nuevos habitantes que en un futuro llegarán…

En nuestro paseo descubro que es un barrio que a pesar de los edificios monstruo que se construyeron y su gran densidad, disfruta de una calidad ambiental exterior mucho mayor que cualquier otro barrio no residencial de Barcelona: calles anchas, plazas, espacios amplios y de fácil tránsito peatonal… Sin duda, después de la regeneración, con la ya existencia del Tram que supone buena conexión, con la nueva dotación de equipamientos, urbanización de espacios públicos, el corte de esos enormes bloques, la modernización de la estética de sus locales comerciales y la integración de nueva vivienda social, mejoras de accesibilidad y rehabilitación de viviendas y mejora de seguridad y lucha contra la delincuencia, el barrio no tendrá nada que envidiarle a tantos otros de Barcelona, pero ¿será capaz de provocar las ganas de ser uno de sus nuevos habitantes, curando las cicatrices existentes en la conciencia?... Seamos optimistas!!!

Una mirada cap al futur

El que és diferent sempre ha costat d’acceptar i sobretot en una època en què les llibertats i les diferències no estaven gaire de moda. És cert que hi havia gent que malvivia en barraques i de qualsevol manera, amb poques garanties higièniques i fent certa nosa a alguns, i que calia donar resposta a aquesta necessitat massiva de vivenda, però la solució adoptada no va millorar les coses i fins i tot les va empitjorar durant bastants anys. Enormes blocs per 1800 persones, dividits en en pisos de 60m2, en una territori comanche en què els carrers per urbanitzar, la poca llum i la condició tan absolutament perifèrica afavoria la marginalitat, la delinqüencia i la drogadicció d’una gent que sempre ha estat en una franja llindar a la societat.
La solució adoptada des dels últims anys? Una potent reforma urbanística acompanyada d’una constant reforma educativa: ensenyar en comptes de prohibir. Millora total de les comunicacions amb metro i tramvia, aposta per vivendes a una escala més petita i uns bons equipaments capaços d’atreure gent d’altres llocs. Motivar els joves i les dones amb activitats culturals, que desenvolupin la seva creativitat i que no els faci sentir marginats d’enlloc, dissoldre el gueto i que es barregin les tradicions. Els bons resultats fins ara són evidents, però tothom és conscient que queda moltíssima feina per fer.
Només ens queda fer-nos una pregunta: estem perdent alguna cosa a mesura que a poc a poc anem amotllant les tradicions i cultures diverses a un estàndard global?

Una partideta?

La moneda fa caure les boles amb soroll. La mà impacient deixa l’ampolla de cervesa i agafa la primera bola: tres tocs sobre la vora vermella i un ràpid llançament al centre. Les barres brillants es mouen amb un so sord i tot d’ulls segueixen la bola com es desplaça entre els peus dels ninots. El crit de gol marca el moment de fer un glop i millorar l’estratègia, mentres el rellotge, constant, va marcant els minuts de la tarda entre la mandra del fum i l’olor a cafè. Una carambola del billar es fa un racó entre els riures d’uns avis que han acacabat de remenar les fitxes de dòmino, mentres a fora, els nens que s’han acabat obedientment el berenar, deixen les motxilles carregades d’estudis sobre el banc i es disposen a jugar a la plaça. I no només n’hi ha una: hi ha unes quantes places a Gràcia, teixides per uns carrers tranquils i ben proporcionats, replenes de gent gaudint de la vida al carrer.

Fins quant ho permetrà la Bcn wapa? Ja es van transformant els comerços, la nit, les festes, i l’alcohol conviu amb la policia i la son dels veïns en un lloc on potser no hi caben tots... En aquesta Barcelona del disseny, d’hotels que broten i gratacels corporatius, congressos d’alts executius i tendes luxoses, no sé si racons com La Violeta sobreviuran juntament amb el barri, o quedaran aïllats com a testimonis vivents del caràcter de la gent que hi vivia, o ni tan sols aguantaran la pressió i despareixeran donant lloc a qualsevol cosa més cool. Qui sap...
Per cert, que ja ens toca. Una partideta?

La Mina, Ciudad Abierta

La Mina no es ese barrio marginal y cerrado del que se oye hablar. Como nos contaron las dos personas que nos acompañaron durante el recorrido, es un barrio con una fuerte voluntad de renovación y de apertura, y esto se comprueba simplemente paseando por sus calles.

Actualmente, existe un ambicioso plan urbanístico y social. Por una parte, se va a dotar del barrio de todos los equipamientos necesarios para ser un barrio como otro, y de una intercalación de viviendas públicas y privadas para conseguir una población heterogénea. Por otra parte, se trabaja con las personas que residen en la Mina para aumentar tanto el nivel cultural, como sus inquietudes, o la fuerza social del barrio.

A diferencia de la mayoría de barrios de Barcelona, en la Mina existe un gran tejido social, y se hace mucha vida comunitaria en la calle; hay una fuerte idea de comunidad. Por esto, ha sido necesario un trabajo conjunto del ámbito urbanístico con el ámbito cultural y social, para no romper estos tejidos sociales con la nueva urbanización.

El nuevo plan de urbanismo pretende traer nuevos grupos de población al barrio, pero respetando el tejido social existente. Hay una gran confianza en este plan urbanístico, pero creo que para que se consiga es necesario mucho esfuerzo por parte de todos. La gran incógnita es si los nuevos habitantes serán capaces de integrarse en la vida social del barrio, o por el contrario formarán parte de la ya denominada “población invisible” de la Mina.

Próxima parada: La Sagrera!

Nos trasladamos a un lugar en el que seguramente se producirán en los próximos años los cambios mas importantes de esta ciudad, transformaciones a diferentes escalas y que influirán sobre una gran parte de los ciudadanos.

Por un lado actúa la administración la cual quiere sacar el máximo rendimiento a las operaciones, y hace caso relativo a las demandas de los residentes del barrio que, representados por las diferentes asociaciones, aceptan esa transformación urbanística y desean encaminarla de manera que produzca un mayor beneficio para los vecinos y que el distrito no se vea con carencias con la llegada de un número importante de personas.

En este contexto cabe destacar la aportación de Xavier Basiana, un arquitecto y vecino que trabaja desde el conocimiento del barrio y aboga por una ordenación que responde a las demandas de los vecinos a la vez que respeta la implantación del nuevo centro, previendo un equilibrio entre las diferentes actividades lo cual garantiza el buen funcionamiento del conjunto y la integración con lo existente.

Sin duda vivimos un proceso en ebullición y que se puede comparar con los grandes eventos acontecidos en la ciudad en años anteriores, esto nos da la oportunidad de reflexionar sobre el papel que jugamos como arquitectos en la transformación de la ciudad y nos sirve para darnos cuenta de cuan importantes son las decisiones que tomemos para el bienestar de los ciudadanos.

L'AVE arriba a barna

L'AVE arriba a Barcelona i en el cas de la Sagrera no ve sol. Ve acompanyat d'especualció!
La Sagrera necessita una reforma per la qual millorar aspectes bàsics per a una convivència sostenible dins de la ciutat. La falta de serveis: escoles, zones esportives, caps, i zones verdes provoca que l'arribada de l'Ave es vegi com a una oportunitat per a millorar aquestes deficiències tan paleses en el barri. A més de una oportunitat per a fusionar els barris de Sant Martí i la Sagrera eternament dividits per les vies del tren que ara suposen un límit infranquejable.
Per això el barri de la Sagrera (al contrari que moltes postures en contra del pas de l'Ave pel mig de la ciutat) veu l'Ave com a una oportunitat per establir-se com a barri millorant tots aquests aspectes.
Tot i això la postura que sembla que té el nou projecte per al barri de la Sagrera és la d'aprofitar l'arribada de l'Ave per a crear una nova zona d'oficines, hotels, la creació d'una zona verda "semificticia" sobre les vies del tren i un a zona d'oci de 25 plantes sobre la futura estació del tren (el barri té una alçada mitjana de pb+5). Això si, computen els parterres de 1mx1m de la meridiana amb un arbustillo ranci com a zona verda...
L'arribada de l'Ave no suposarà una millora per al barri residencial. Sinò que en crearà una altre paral·lel que no interectuarà per a res amb el barri existent.

El barri oblidat

La visita a La Mina em va fer entendre com la societat amb els seus polítics al capdavant poden oblidar i abandonar durant un llarg perïode de temps un barri sencer sense tenir cap cura ni de res ni de ningú. Simplement una vergonya que han patit els veïns de La Mina i a la qual ara s'està intentant posar remei.

Amb aquets antecedents de menyspreu envers aquesta població, s'entén com els habitants ens miren amb escepticisme quan passem pel seu costat; el mateix escepticisme que alguns miren el procés de reforma del barri que el vol dotar dels serveis bàsics i necessaris, de nous habitatges i que també vol fer reformes als llarguíssims blocs franquistes. Amb aquestes obres es preveu en un futur la integració de nous veïns, de distintes classes soccials, per a que es mesclin amb els ja existents i com a resultat de tot aixó una abertura del barri envers la ciutat que fins aleshores sembla que ha estat negada.

Crec personalment que per a que totes aquestes bones intecions es portin a terme falta recorrer encara un llarg camí que ja han començat a construïr alguna associació i alguns veïns que creuen en un futur d'un barri integrat, però que la majoria de persones "autòctones" encara no volen fer. Fara falta una gran implicació i disponibilitat dels primers per mirar de convèncer els segons i una miqueta de sort per tal de que tot surti be.

El Súper optimismo

Qué pasa cuando un barrio de barracas tiene que destruirse? Los problemas que se plantean son muchos pero des de mi punto de vista son básicamente dos. Por un lado dónde se realojará a los habitantes del barrio y por otro lado qué se hará en los nuevos terrenos liberados. Creo que las administraciones buscan oportunidades para lucirse y ahí aprovechan el segundo problema para darle un nuevo giro a la zona, y sinceramente, creo que el primero lo entienden como daño colateral y les molesta.
Siempre se piensa que las barracas son un problema por su marginalidad, por su precariedad de servicios básicos; pero por un momento me gustaría plantearme si los habitantes del barrio de barracas quieren vivir en barracas o quieren vivir en una ciudad vertical.
La vivienda en la que habitas hace que hagas tu vida de un cierto modo; si tienes terraza, comes en la terraza, si no la tienes comes en el comedor o incluso si tienes una cocina grande, comes en la cocina. Si formas parte de una tradición, todos formamos parte de una tradición, pero si además piensas en seguir con esa tradición, ni quieres dejarla y quieres que tus hijos la aprendan y la sigan, porque sino tu clan dejará de ser tu clan y se desdibujará y con el tiempo se olvidará. Si no quieres abandonar tu tradición, debes seguir haciendo las celebraciones, los encuentros, los bailes y las fiestas. Y claro, que pasa si antes tenias terraza donde hacer tus celebraciones y ahora te mudan a una vivienda en la que tienes vecinos abajo, arriba a izquierda y derecha? Qué pasa con tus bailes? Qué pasa con tus fiestas? Qué pasa con tus tradiciones? Debe la vivienda estar pensada para las personas que la van a vivir, en eso estaremos todos de acuerdo, pero las personas que la van a vivir hacen más que comer, dormir, ver la televisión y conectarse a la tele por cable. Pensar que personas que no quieren cambiar de forma de vivir, tienen que cambiar porque así lo marcan los estudios, no es integrador, no es tolerante, no es CÍVIC. A problema mal resuelto y de manera rápida, grandes problemas a la larga.

alfonso de castro. profesor de fotografía en la UB http://alfonsodecastro.info/wp/porfolios/documentary-travel/europa/el-campo-de-la-bota/

POBLACIÓ INVISIBLE

Hi ha molts estereotips, alguns sembla que corresponguin, però no tots! El mateix guia de la nostra passejada, veí del barri de la Mina, ens explica que és el que ell anomena: “la població invisible”

És la gent que viu al barri i no ho sembla, son tots aquells que estudien a la Universitat, que tenen una bona feina, que no es fiquen en problemes, que tenen aspiracions a millorar…

D’aquests n’hi ha que marxen del barri quan en tenen ocasió, però encara que en queden pocs, aquests volen portar una vida digna sense necessitat de marxar. Son tots aquests que tenen inquietuds o ganes per fer coses que ajuden als organismes oficials (com el consorci) per muntar activitats, xerrades, excursions, o visites per la gent del barri. Per obrir-se a Bcn com un barri més amb una oferta cultural i atractius per la gent que hi viu i fins i tot perquè s’hi pugui apropar gent d’altres zones.

Son l’altra cara de la moneda, aquells que no surten a les noticies per baralles, drogues o altres conflictes estereotips de la zona, son els que intenten pal·liar les mancances d’un barri fins ara abandonat i oblidat.

un paseo por Gràcia

Caminar Gràcia a uno no le supone problema alguno, en principio; antes al contrario, es incluso agradable pasear por este barrio. Lo único que podríamos reprocharle son unas calles algo estrechas y, quizá, cierta dificultad para orientarse una vez dentro de lo que era antiguamente el pueblo. Quién no ha dado vueltas tontas alrededor de la Plaça del Diamant antes de comprobar que ésta ya llevaba un rato ahí detrás esperándonos, tan quieta... Si mucho antes del esperado hallazgo uno pierde el espíritu aventurero, y la paciencia, siempre queda la posibilidad de preguntar en algún comercio abierto cuál es el camino más eficaz para llegar a nuestro objetivo. Es problable que el local más a mano sea un bar temático o una pequeña tienda de ropa cara, pero, si preferimos una alternativa más auténtica y elegimos la panadería de la esquina, casi seguro que la mujer tras el mostrador resolverá nuestro problema.
Le ofrecemos nuestras excusas y sin mediar más palabra formulamos la cuestión. Respuesta: "ah, tú también... ¿Sabes qué pasa? No es que me enfade, pero no hay día que falte alguien preguntando por tal o cual plaza, nunca adivinarías la herramienta que más se usa en este horno... ¿Quieres saberlo? Pues es el callejero, sí, esta guía que hace el ayuntamiento (la muestra, tiene las páginas desgastadas y sueltas) con un plano de las calles por orden alfabético al final... Como te digo, viene más gente para preguntar dónde está la plaza que para comprar pan o los pasteles, esto parece más una oficina de información del turismo que otra cosa..."
Finalmente, una vez resuelta la duda acerca del itinerario a seguir, con la conciencia golpeándonos por no haber comprado al menos una barra de pan a cambio de la información recibida, hemos de preguntarnos por qué la mujer que había tras ese mostrador ni siquiera conoce a la mitad de la gente que entra diariamente en su negocio.