...”Algunes tardes, gairebé no llegíem, i ens dedicàvem només a conversar o fins i tot sortíem a fer una passejada per la plaça o caminàvem fins a la catedral. A la Clara, li encantava asseure’s a escoltar els murmuris de la gent al claustre i endevinar el ressò dels passos en els carrerons de pedra. Em demanava que li descrivís les façanes, la gent, els cotxes, les botigues, els fanals i els aparadors dels llocs per on passàvem. Sovint, m’agafava del braç i jo la guiava per la nostra Barcelona particular, aquella que només ella i jo podíem veure. Sempre acabàvem en una granja del carrer Petritxol, compartint un plat de nata o un suís amb melindros...”
Carlos Ruiz Zafón: “L’ombra del vent”Ed.Planeta, Barcelona 2002. Capítol 6 pàgines 45,46.
31/3/08
30/3/08
La Plaça del Diamant
La Plaça del Diamant, nom d’una novel·la de Mercè Rodoreda, fa servir com a escenari la plaça que porta el mateix nom a Gràcia. I es que per a la protagonista de la novel·la la plaça suposà el començament d’una nova vida. Per aquest motiu, en aquesta plaça, que porta nom de pedra preciosa, trobem una escultura feta en bronze que simbolitza la Colometa, homenatge a la protagonista de la novel·la. L’estàtua va romandre a la plaça de Rius i Taulet fins el 1990 esperant que s'acabés la remodelació de la plaça.
La plaça d’uns 2.070 m2 va ser aixecada en els terrenys de Josep Rosell que era un comerciant barceloní de pedres precioses i d’aquí ve el seu nom. Antigament sovint ha estat protagonista de la Festa Major de Gràcia que per la seva dimensió i estructura era ideal per a la festa, sardanes, fira.. Allà s’aixecaven tendals i envelats.
És una plaça dura i els treballs de remodelació van posar al descobert l’existència d’un refugi antiaeri construït per la junta de defensa passiva durant la guerra civil espanyola (1936-39). És per tant, una plaça que es transforma al llarg del temps, veu passar les generacions i escolta les històries de la gent que la gaudeix a diari.
La plaça d’uns 2.070 m2 va ser aixecada en els terrenys de Josep Rosell que era un comerciant barceloní de pedres precioses i d’aquí ve el seu nom. Antigament sovint ha estat protagonista de la Festa Major de Gràcia que per la seva dimensió i estructura era ideal per a la festa, sardanes, fira.. Allà s’aixecaven tendals i envelats.
És una plaça dura i els treballs de remodelació van posar al descobert l’existència d’un refugi antiaeri construït per la junta de defensa passiva durant la guerra civil espanyola (1936-39). És per tant, una plaça que es transforma al llarg del temps, veu passar les generacions i escolta les històries de la gent que la gaudeix a diari.
El lloc del no-lloc
A cavall entre Sant Adrià del Besòs, Barcelona i el mar, en un lloc privilegiat, va ser plantejat i construït entre 1957 i 1975 el barri de la Mina. Planificat segons criteris de la Carta d’Atenes per donar habitatges als barraquistes del barri Pekín , del Camp de la Bota, de La Perona, Can Tunis, Carmel etc., com a resposta a la forta immigració rebuda a Barcelona entre 1940 i 1969. En 1975 hi havia censat un total de 15.133 habitants, població que s’ha mantingut constant fins els nostres dies. Així doncs, es va convertir en un barri fruit del reallotjament de diferents grups de població i en molts casos amb dèficits socials, laborals, culturals o econòmics. Actualment gràcies a les noves propostes i a l’esforç de molta gent el barri de La Mina comença a transformar-se; nous equipaments, nous habitatges, un nou tramvia... Procés que va acompanyat d’una gran tasca per part dels educadors socials.
Caràcter i identitat, és precisament el fil conductor dels objectius dels projectes de renovació del barri i d’integració amb la ciutat. Aquests projectes van encaminats en concretar propostes de disseny d’espais públics per mantenir les singularitats del barri i així crear una integració entre el més nou i allò vell, entre les expectatives del nouvinguts i els veïns “de tota la vida”.
Esperem que el no-lloc acabi agafant el seu lloc i s’involucri en els afers diaris de la ciutat.
PALABRA DE CAMAIOT
La carrera, que termina en el gran aparcamiento construido donde antes estuvo sa Riera me cuesta una pasta.
-Au, son 10 euros y 40 cents.
Todavía he de caminar un rato, pero no me importa. Hasta las 09.30 no tengo hora en la sede de la Presidencia del Govern Balear. Así que me detengo mirando los escaparates, las tiendas tan “chic” que ocupan las arcadas de Jaume III.
En otros tiempos, a las ocho de la mañana ésta era una zona fantasma. Sólo circundaban los empleados de Emaya y algún que otro paseante solitario. La ciudad rica no se despertaba hasta casi las 10, cuando las dependientas de las tiendas lo llenaban todo de olor a Cristasol, y se saludaban de un comercio a otro.
Naturalmente hoy las tiendas abren a las siete de la mañana.
Jaume III era también el lugar perfecto para gozar del provincianismo bien entendido. A cualquier hora, en cualquiera de sus extremos, siempre encontrabas a algún conocido. El rito consistía en saludarse primero. “Va bé?”, “va bé”. Prolongando la ultima “e”, con prosodia un poco cabruna. Luego, cruzabas algunos comentario, dimes y diretes, dejabas escapar alguna maldad o chismorreo.
(…)
A una media de cuatro a ocho minutos de conversación, atravesar Jaume III podía suponer en una hora punta algo más de 45 minutos. Pero es que no sólo recorrías el espacio físico de la calle, sino que también cruzabas el corazón invisible de las relaciones ciudadanas.
(…)
Ahora, sin embargo, añoro aquel escenario. La calle está ocupada por gente desconocida que va y viene si detenerse para la “xerradeta”. Con sus bolsas de plástico y gafas de sol. Una atmósfera extraña que te hace sentir como un turista en un lugar propio.
Capítulo II: Paraula de camaiot. Mallorca de los Alemanes, de Carlos Garrido
PINTURA DE PALAMÓS FETA PER UN MEU AVANTPASSAT
La badia de Palamós, en el fons de la qual es troba el poble, m’ha semblat sempre d’una gran elegància. Això, alguns amics m’ho han discutit, però sempre els he deixat dir. Llavors el poble tenia poc perímetre i s’apinyava sobre un massís de roques. Per unes rampes es baixava a la mar. Des de la platja es veien un miler de finestres, finestretes i lluernes que semblaven nius penjats a les parets blanques.
(...)
A l’esplanada hi havia cinc o sis tavernes de mala mort, afumades i greixoses. Es venia l’orxata de murri i la canya sense rebaixar. Exteriorment tenien un aire miserable i esqueixat; però, a dins, m’hi trobava bé. M’agradava sobretot un bergantinet minúscul, que penjava del sostre rogenc d’una taverna, pintat de blanc i negre, en el qual no mancava res.
Els carrers de la població eren molt estrets, empedrats amb palets de riera; les cases eren amples, i una mica fosques, amb terrat. En els capvespres d’estiu, la gent sortia als terrats a orejar-se, es veien noies amb vestits clars i se sentia cridòria de criatures. (...)Sovint alguna gavina es desprenia del cercle i es deixava caure, planejant, sobre les aigües mortes del port.
En aquella hora, Palamós tenia un aire de cosa llunyana i colonial, d’una sensualitat complexa i torçada. A la nit se sentia el panteix voluptuós, una mica fatigat, de la mar i, si era molt calma, el cruixir dels caps de fondeig dels bergantins. Les nits de lluna, Palamós semblava una cosa irreal i fantàstica suspesa sobre la mar.
Moltes tardes anava a la plaça. El mur de la població que donava a mar era com una geniva i la plaça feia com el buidat de la geniva. De la plaça es veia tot el panorama de la badia. Hi passava moltes hores mortes, encantat. (...)Després, la terra s’enfonsava en una vall plena de pins que arribaven fins a la banda de tramuntana de Palamós. Entre els pins i les primeres cases hi havia uns horts amb quatre llegums, una figuera amb un oriol groc i estilitzat.
Em distreia molt mirant el moviment del petit port. A l’esplanada hi havia sempre alguna barca trabucada, amb les costelles a l’aire. Sentia el picar dels mestres d’aixa i veia com traficaven amb una olla de quitrà que treia una fumerola. També em distreia veure els descarregadors, els carros, els cavalls i els carrabiners. Quan sortia o entrava algun bergantí o alguna goleta era un esdeveniment. A la plaça es formava un colla que discutia la maniobra i posava el comentari. Llavors era molt jove i em semblava que tot aquell joc de veles i de cordes i de banderes era un prodigi complicat.
PLA, Josep, Llibre de lectura. Barcelona, Edicions Destino, 1968. (Primera edició : agost 1967)
Del capítol Alguns pobles i paisatges.
(...)
A l’esplanada hi havia cinc o sis tavernes de mala mort, afumades i greixoses. Es venia l’orxata de murri i la canya sense rebaixar. Exteriorment tenien un aire miserable i esqueixat; però, a dins, m’hi trobava bé. M’agradava sobretot un bergantinet minúscul, que penjava del sostre rogenc d’una taverna, pintat de blanc i negre, en el qual no mancava res.
Els carrers de la població eren molt estrets, empedrats amb palets de riera; les cases eren amples, i una mica fosques, amb terrat. En els capvespres d’estiu, la gent sortia als terrats a orejar-se, es veien noies amb vestits clars i se sentia cridòria de criatures. (...)Sovint alguna gavina es desprenia del cercle i es deixava caure, planejant, sobre les aigües mortes del port.
En aquella hora, Palamós tenia un aire de cosa llunyana i colonial, d’una sensualitat complexa i torçada. A la nit se sentia el panteix voluptuós, una mica fatigat, de la mar i, si era molt calma, el cruixir dels caps de fondeig dels bergantins. Les nits de lluna, Palamós semblava una cosa irreal i fantàstica suspesa sobre la mar.
Moltes tardes anava a la plaça. El mur de la població que donava a mar era com una geniva i la plaça feia com el buidat de la geniva. De la plaça es veia tot el panorama de la badia. Hi passava moltes hores mortes, encantat. (...)Després, la terra s’enfonsava en una vall plena de pins que arribaven fins a la banda de tramuntana de Palamós. Entre els pins i les primeres cases hi havia uns horts amb quatre llegums, una figuera amb un oriol groc i estilitzat.
Em distreia molt mirant el moviment del petit port. A l’esplanada hi havia sempre alguna barca trabucada, amb les costelles a l’aire. Sentia el picar dels mestres d’aixa i veia com traficaven amb una olla de quitrà que treia una fumerola. També em distreia veure els descarregadors, els carros, els cavalls i els carrabiners. Quan sortia o entrava algun bergantí o alguna goleta era un esdeveniment. A la plaça es formava un colla que discutia la maniobra i posava el comentari. Llavors era molt jove i em semblava que tot aquell joc de veles i de cordes i de banderes era un prodigi complicat.
PLA, Josep, Llibre de lectura. Barcelona, Edicions Destino, 1968. (Primera edició : agost 1967)
Del capítol Alguns pobles i paisatges.
29/3/08
LA MINA REP EL PREMI NACIONAL D’URBANISME
Un canvi profund, urbanístic i social.
El punt culminant de l’inici de la transformació de La mina ha estat les obres del Fòrum.
Aquest nou espai l’ ha fet “re-conèixer” i l’ha comunicat amb les altres zones de Barcelona.
La reforma de La mina parteix d’un objectiu principal que és l’obertura física del barri.
Amb un nou tramat de carrers a partir de la nova rambla de La mina i tan amb la construcció d’equipaments i nous habitatges com amb la rehabilitació dels existents, es vol aconseguir, que la gent de fora del barri entri a coneix-se’l.
D’aquesta manera s’adonarien que la mala fama no és merescuda.
Tot i els canvis urbanístics, la veritable transformació ve del vessant social.
Com ens explicava un senyor, veí del barri, la mina ja no és el barri que sortia als mitjans als anys 70 i 80 on una sèrie de pel·lícules i fets, van contribuir a crear una imatge tan poc favorable.
Actualment, el barri s’ha normalitzat en molts aspectes, gràcies als programes d’inserció laboral, ajuda a famílies i drogodependents, organització de jornades i activitats pels veïns.
Una gran tasca on cal destacar el caràcter integrat de la transformació que s’està portant a terme des de molts vessant diferents però complementaris.
El punt culminant de l’inici de la transformació de La mina ha estat les obres del Fòrum.
Aquest nou espai l’ ha fet “re-conèixer” i l’ha comunicat amb les altres zones de Barcelona.
La reforma de La mina parteix d’un objectiu principal que és l’obertura física del barri.
Amb un nou tramat de carrers a partir de la nova rambla de La mina i tan amb la construcció d’equipaments i nous habitatges com amb la rehabilitació dels existents, es vol aconseguir, que la gent de fora del barri entri a coneix-se’l.
D’aquesta manera s’adonarien que la mala fama no és merescuda.
Tot i els canvis urbanístics, la veritable transformació ve del vessant social.
Com ens explicava un senyor, veí del barri, la mina ja no és el barri que sortia als mitjans als anys 70 i 80 on una sèrie de pel·lícules i fets, van contribuir a crear una imatge tan poc favorable.
Actualment, el barri s’ha normalitzat en molts aspectes, gràcies als programes d’inserció laboral, ajuda a famílies i drogodependents, organització de jornades i activitats pels veïns.
Una gran tasca on cal destacar el caràcter integrat de la transformació que s’està portant a terme des de molts vessant diferents però complementaris.
Aloma de MERCÈ RODOREDA
Als Josepets van agafar el tramvia i , com que anava ple, van pujar a l’imperial. Robert es va asseure al costat d’ella. Les copes dels arbres atapeïdes de fulles, i les cases amagades al seu darrera anaven passant com si no haguessin d’acabar-se mai. L’aire li enfresquia les galtes i li tirava els cabells enrere. (...) Havien arribat a la Plaça de Catalunya i van baixar. A dalt de l’imperial feia fresca però quan van començar a caminar la calor era horrorosa. Un noi, menjant un gran tros de coca, va passar però costat d’Aloma i li va donar una empenta. La terrassa del Colon estava plena de gent i els cambrers, amb la jaqueta blanca, anaven i venien servint begudes. (...) A Montjuïc hi havia tanta gent com a la Rambla. Es veien dones boniques. (...) Fins a la pèrgola arribaven els xiscles dels qui havien pujat en els cotxets elèctrics. No gaire lluny hi havia una gran roda amb aeroplans que giravoltaven. Tot d’una va començar el castell de focs: els rams eren grocs, vermells, blaus; escopien estrelles i, voltats de fosca, es fonien i no en quedava res. Els anuncis de la Plaça de Catalunya s’havien anat apagant, ara l’un, ara l’altre. Per un esvoranc entre núvols es veia un tros de cel negre com el mar.
Un dia, feia anys, Aloma havia anat a Badalona amb l’Anna i Joan. Després de sopar s’havien estirat a la platja. En el Passeig de Mar tocaven sardanes. No li agradaven, però aquella nit, amb les onades a la vora, li van fer venir enyorament. Per entre els núvols, el cel també era molt negre.
Va veure que Robert pagava el gelat i, sense saber per què, es va entendrir.
MERCÈ RODOREDA (1909-1983)
Aloma
Un dia, feia anys, Aloma havia anat a Badalona amb l’Anna i Joan. Després de sopar s’havien estirat a la platja. En el Passeig de Mar tocaven sardanes. No li agradaven, però aquella nit, amb les onades a la vora, li van fer venir enyorament. Per entre els núvols, el cel també era molt negre.
Va veure que Robert pagava el gelat i, sense saber per què, es va entendrir.
MERCÈ RODOREDA (1909-1983)
Aloma
Els barris de Trinitat Nova
Ens trobem a l’Ateneu popular de Nou Barris, un lloc amb molta personalitat, on joves, grans, nens i nenes es diverteixen observant la gent de l’escola de circ que està ben bé al costat de l’Ateneu. En aquesta si fan concerts o actuacions cada setmana i tothom esta convidat a assistir-hi. L’Ateneu s’ha quedat petit i s’ha de dur a terme una ampliació que al mateix temps pretén canviar tota l’estètica de l’edifici. A l’ajuntament no li interessen les parets plenes de graffitis, però, i la opinió i la forma de viure de la gent del barri?Per altra banda l’Andrés, veí que arribà als anys 70 a Nou Barris ens guia pels diferents barris, indicant-nos com ha estat la seva construcció, amb obres sindicals, barraques autoconstruides, la urbanització de carrers, desprès de l’assentament d’habitatges, etc.
Annunziata o la ciutat?
Roma no és la meva ciutat, pero m'ha fet gràcia incloure aquest fragment del llibre de Gogol, que parla d'una bella dama, l'Annunziata, o no?:
«Ella no tiene derecho a esconder su belleza ni a sustraerla. La belleza absoluta es concedida al mundo para que todos puedan admirarla y para que conserven eternamente su idea en el corazón. Si fuese sólo bella y no una perfección suprema, tendría derecho a pertenecer a un solo hombre que podrí llevársela al desierto i ocultársela al mundo. Pero la belleza absoluta debe estar a la vista de todos.»
Gogol, Nikolái. Roma, Editorial Minúscula, Barcelona 2001
La bellesa de l’Annunziata nomes pot haver estat engendrada per una ciutat com Roma, la Ciutat Eterna de Gogol.
«Ella no tiene derecho a esconder su belleza ni a sustraerla. La belleza absoluta es concedida al mundo para que todos puedan admirarla y para que conserven eternamente su idea en el corazón. Si fuese sólo bella y no una perfección suprema, tendría derecho a pertenecer a un solo hombre que podrí llevársela al desierto i ocultársela al mundo. Pero la belleza absoluta debe estar a la vista de todos.»
Gogol, Nikolái. Roma, Editorial Minúscula, Barcelona 2001
La bellesa de l’Annunziata nomes pot haver estat engendrada per una ciutat com Roma, la Ciutat Eterna de Gogol.
El barri de baix
A la dreta
«Un bloc de pisos, a baix una sabateria, Ca l’Eugeni, Eugeni Morros i esquius; a dalt, el taller de brodats Elvira Magre i Carulla; una farmàcia i una mestra, Frederic Munguet i Pons junt amb la seva esposa, la mestra d’escola senyora Angelina Aleu i Borrell; un forn de pa i un taxista, Cal Forneret, Josep Iglésias i Gassó, i Ramon Pont i Brufau; una sastreria, un fotògraf i una perruqueria a càrrec dels germans Josep i Jaume Calafell i Pifarré; una carnisseria i un ferrer, Ca la Carmeta, Carme Grau amb el seu espòs, Ramon Farré i Badia; un magatzem del Tarruella; una pelleteria, Cal Bargués, Jaume Bargés i Pons; una tenda de comestibles i venda de vi, Cal Nadal, Ramon Felip i Pont; un sastre, el Noguera.»
PEREZ I LADRERO, Tomàs, Sant Guim de Freixenet-Imatges i records(1940-1965), Sant Guim de Freixenet 2002.
«Un bloc de pisos, a baix una sabateria, Ca l’Eugeni, Eugeni Morros i esquius; a dalt, el taller de brodats Elvira Magre i Carulla; una farmàcia i una mestra, Frederic Munguet i Pons junt amb la seva esposa, la mestra d’escola senyora Angelina Aleu i Borrell; un forn de pa i un taxista, Cal Forneret, Josep Iglésias i Gassó, i Ramon Pont i Brufau; una sastreria, un fotògraf i una perruqueria a càrrec dels germans Josep i Jaume Calafell i Pifarré; una carnisseria i un ferrer, Ca la Carmeta, Carme Grau amb el seu espòs, Ramon Farré i Badia; un magatzem del Tarruella; una pelleteria, Cal Bargués, Jaume Bargés i Pons; una tenda de comestibles i venda de vi, Cal Nadal, Ramon Felip i Pont; un sastre, el Noguera.»
PEREZ I LADRERO, Tomàs, Sant Guim de Freixenet-Imatges i records(1940-1965), Sant Guim de Freixenet 2002.
LA-MINA CA-MINA
La Mina, a escasos metros del recinto del Fórum, observa el evento entre la esperanza y el escepticismo.
En un principio era el Campo de la Bota. Ahora ese espacio es el futuro. Los vecinos de La Mina aún recuerdan que aquel barrio de chabolas situado a pie de mar es la exacta ubicación que actualmente ocupa el enorme edificio Fórum. Y es que este paisaje aledaño a la ribera del río Besòs ha sufrido una revolución desde entonces. Pero el barrio de La Mina mira entre la esperanza y el escepticismo el encuentro. La clave es que con todos los cambios que están ocurriendo, La Mina por fin se está abriendo de verdad, sin la excusa del Fòrum no hubiera sido posible la transformación de La Mina. La transformación urbanística debe ir acompañada de un ambicioso proyecto social. No en vano este barrio de 11.000 habitantes, con un alto porcentaje de población gitana, nació producto del derribo de los barrios chabolistas situados cerca del mar. El traslado de sus habitantes a los edificios colmena de La Mina se hizo en la década de 1970 sin nigún tipo de seguimiento social, y las crisis económicas de la década de 1980 degradaron el barrio hasta extremos de los que aún no se ha recuperado. Muchos creen que los cambios desde entonces no han sido tantos. Siguen marginados. Un ejemplo es que entre el recinto del Fórum y el barrio de la Mina se ha levantado un muro de color amarillo para mantener el barrio aparte, la prueba es que sus pisos siguen valiendo 10 o 15 millones de pesetas, mientras que al otro lado de la valla ya valen más de 50. No tiene nada que ver con ellos, el Fórum está al lado del barrio como podría estar en Cerdanyola. A juicio de un miembro de la Asociación Gitana de La Mina, el efecto positivo del Fórum sobre el barrio es indudable, porque "la zona ha mejorado, y nadie pone objeciones a eso". La puesta en marcha de un acontecimiento de la magnitud del Fórum demuestra que "cuando se tienen ganas, se puede hacer de todo. Esto indica que, en el caso de La Mina, no ha habido ganas, lo que genera mucha frustración entre los vecinos". Lo que es evidente es que en cuanto al futuro de la Mina hay opiniones muy dispares. Claramente el 90% de los cambios que deben hacerse son de labor social.
En una plaça de Gràcia
La tarda en una plaça del barri de Gràcia de Barcelona. Un lloc petit obert entre els carrerons estrets i enganxats. El cel és com del color de la cendra, ben ennuvolat, corre un aire fresc, agradable, ja que avui el dia ha començat calorós i xafogós. Es respira un ambient tranquil i acollidor.El vent fa córrer amunt i avall les seques i petites fulles caigudes dels arbres.Un parell de gossos corren per tota la plaça, darrera una pilota o buscant entre les taules alguna cosa per cruspir-se. Hi ha un infant que juga, ho vol descobrir tot. Tothom esta absort en el seu moment, però a la vegada mirant a tots els cantons, observant els moviments dels altres i intentant esbrinar que pensa cadascú. Totes les taules de les terrasses dels bars son plenes a vessar, de tant en tant algú s’aixeca i al moment algú nou ocupa les cadires, començant una altre conversa, una altre historia.
28/3/08
La Mina, un barri que es vol moure
Visitar La Mina en l'itinerari de l'útim dimarts ens va servir a molts per allunyar-nos dels típics tòpics que se'n solen dir des del desconeixement i la distància.
Gràcies als nostres acompanyants, que sabien de primera mà de què parlaven ( una treballadora del Consorci i un veí ), vam descobrir que La Mina va ser concebuda com un polígon residencial, destinat a reallotjar habitants barraquistes d'altres zones de Barcelona on "molestaven". Aquesta gent va veure com la seva manera de viure, al carrer, molt en contacte els uns amb els altres, es veia limitada pels grans blocs de vivendes que es van construir de pressa i corrents i que els va separar de la gent amb qui havien estat convivint els darrers anys. Així doncs, La Mina va començar com una amalgama de gent vinguda d'altres barris a qui se'ls volia fer perdre part de la seva identitat cultural. El fet que la seva manera de pensar fos diferent i que la seva condició económica fos baixa va generar una visió d'estrat inferior sobre La Mina. Això, sumat a la seva ubicació extrema i les seves limitacions de comunicació amb el centre de la ciutat i amb Sant Adrià del Besós van afavorir que l'Administració els anés girant l'esquena cada cop més i que aquest barri es convertís en un espai marginat.
Però aquest sentiment d'abandonament ha fet que una gran majoria dels seus habitants sentin la necessitat de moure's, de ser escoltats, de reivindicar atenció i canvis. El seu caràcter obert i les ganes de ser tractats com iguals ha generat en ells una gran força de voluntat i molta paciència per espavilar tant a les Administracions com als altres habitants de La Mina més reticents a l'obertura i la integració.
Ara, amb la nova proposta urbanística que s'està duent a terme sembla que es comença a aconseguir que Barcelona i el Besós mirin aquest barri sense avergonyir-se'n. La creació d'un nou traçat del tramvia, noves línies de busos que l'uneixen amb el centre de Barcelona, la construcció de nous equipaments educatius i culturals, ... pot ser que facin possible un canvi en la mentalitat de tots. El més important ara serà que la gent atreta per les noves condicions d'aquest barri no arraconi els seus habitants. Serà clau la interrelació entre les dues parts per fer de la integració una realitat.
Gràcies als nostres acompanyants, que sabien de primera mà de què parlaven ( una treballadora del Consorci i un veí ), vam descobrir que La Mina va ser concebuda com un polígon residencial, destinat a reallotjar habitants barraquistes d'altres zones de Barcelona on "molestaven". Aquesta gent va veure com la seva manera de viure, al carrer, molt en contacte els uns amb els altres, es veia limitada pels grans blocs de vivendes que es van construir de pressa i corrents i que els va separar de la gent amb qui havien estat convivint els darrers anys. Així doncs, La Mina va començar com una amalgama de gent vinguda d'altres barris a qui se'ls volia fer perdre part de la seva identitat cultural. El fet que la seva manera de pensar fos diferent i que la seva condició económica fos baixa va generar una visió d'estrat inferior sobre La Mina. Això, sumat a la seva ubicació extrema i les seves limitacions de comunicació amb el centre de la ciutat i amb Sant Adrià del Besós van afavorir que l'Administració els anés girant l'esquena cada cop més i que aquest barri es convertís en un espai marginat.
Però aquest sentiment d'abandonament ha fet que una gran majoria dels seus habitants sentin la necessitat de moure's, de ser escoltats, de reivindicar atenció i canvis. El seu caràcter obert i les ganes de ser tractats com iguals ha generat en ells una gran força de voluntat i molta paciència per espavilar tant a les Administracions com als altres habitants de La Mina més reticents a l'obertura i la integració.
Ara, amb la nova proposta urbanística que s'està duent a terme sembla que es comença a aconseguir que Barcelona i el Besós mirin aquest barri sense avergonyir-se'n. La creació d'un nou traçat del tramvia, noves línies de busos que l'uneixen amb el centre de Barcelona, la construcció de nous equipaments educatius i culturals, ... pot ser que facin possible un canvi en la mentalitat de tots. El més important ara serà que la gent atreta per les noves condicions d'aquest barri no arraconi els seus habitants. Serà clau la interrelació entre les dues parts per fer de la integració una realitat.
27/3/08
Piruetes en l´espai
Un barri sortit del no res, sense planificació ni inversió fins fa ben poc. És el barri dels obrers, tant necessaris per a la construcció de la ciutat com molestos i ignorats per aquesta. La seva situació és un reflexe d´aquesta relació. Neix en un indret arraconat, en una cantonada de la ciutat que no era ni ciutat.
És un barri improvisat, oblidat, marginat,… Nascut i conformat de piruetes en l´espai en un indret sense urbanitzar i sense els serveis bàsics. Sorgit de la necessitat, aquells treballadors que van venir a Barcelona en busca d´una millor vida es van trobar sense vivenda. Així es compren l´anàrquica conformació del barri en el que cadascú se les tenia que apanyar per tenir un lloc on viure.
L´ateneu de Nou Barris és el perfecte exemple de l´autosuficiència i del caràcter emprenedor i integrador del barri. L´ateneu ofereix alternatives a la juventut en un entorn que ha presentat els tipics problemes dels barris marginals, com la proliferació i el tràfic de drogues. La comunió, la cohabilitació i l´alliberament que otorguen activitats com el circ i el teatre van ajudar a canviar la cara del barri i la seva gent. Amb el temps l´ajuntament s´ha vist obligat a millorar urbanisticament el barri i a introduir algunes “obres d´autor”, però com sempre, buscant més la seva satisfacció i el divinisme, que posant-se al servei de la gent del barri i solucionant els principals problemes.
26/3/08
Una Villa en la Ciudad
Comenzar la caminata por el barrio de Gràcia tomando un café en el bar de la Violeta fue todo un avance de lo que nos esperaba. Resulta alentador descubrir que en una gran ciudad todavía se conservan lugares así, donde parece que el tiempo se ha detenido, ajeno a todos los planes de renovación urbana de alrededor.
Al pasear por las calles y plazas de Gràcia no tienes la sensación de encontrarte en una gran ciudad. Más bien lo contrario, sigue conservando la esencia de la villa que fue. Niños jugando en la calle o en la plaza, conocidos que se encuentran en cada esquina, ausencia de coches, mercados, pequeñas tiendas y bares...
La morfología urbana de Gràcia, con su encadenado de pequeñas calles y plazas, fomenta las ganas de caminar y perderse por sus calles, en busca de nuevos rincones y de nuevas experiencias. Gràcia siempre sorprende, el simple hecho de caminar y observar, observar y caminar, nos permite descubrir nuevas cosas en cada visita. Nuevas calles, nuevos edificios, nuevas plazas, nuevas caras, nuevos bares... Pero siempre la misma esencia.
Al pasear por las calles y plazas de Gràcia no tienes la sensación de encontrarte en una gran ciudad. Más bien lo contrario, sigue conservando la esencia de la villa que fue. Niños jugando en la calle o en la plaza, conocidos que se encuentran en cada esquina, ausencia de coches, mercados, pequeñas tiendas y bares...
La morfología urbana de Gràcia, con su encadenado de pequeñas calles y plazas, fomenta las ganas de caminar y perderse por sus calles, en busca de nuevos rincones y de nuevas experiencias. Gràcia siempre sorprende, el simple hecho de caminar y observar, observar y caminar, nos permite descubrir nuevas cosas en cada visita. Nuevas calles, nuevos edificios, nuevas plazas, nuevas caras, nuevos bares... Pero siempre la misma esencia.
25/3/08
PASSAT, PRESENT I FUTUR DEL BARRI DE LA MINA
PASSAT: la creació de la Mina
La Mina és el resultat d’una actuació sorgida el 1969, és un barri de “creació instantània”, fruit del reallotjament de diferents grups de població que feien vida en ”infrahabitatges” a l’àrea metropolitana de Barcelona i en molts casos amb dèficits socials, laborals, culturals o econòmics.
PRESENT I FUTUR
Els recursos que s’hi han destinat en serveis socials, sanitaris i educatius no desmereixen dels que s’han destinat a altres barris. Però el que potser hi mancava era un projecte més global.
La Mina per tant segueix condicionada per la situació social i urbanística. El barri compta amb poques connexions a través del transport públic amb el seu entorn més immediat, fet que ha suposat dificultats afegides per als desplaçaments dels seus residents, així com la generació d’una percepció d’aïllament. No obstant, el barri busca millors connexions amb el teixit urbà i social de Sant Adrià de Besòs i de Barcelona. I actualment amb el tram o està aconseguint.
Calia, doncs, un instrument de treball i un acord entre totes les administracions que abordés la complexitat d’un entorn social que ha generat històricament nivells molt importants d’exclusió i marginalitat, que abordés la resolució de la conflictivitat social i la degradació de la vida comunitària, resultats d’una minoria incívica i de la delinqüència organitzada.
Es tracta doncs de generar un projecte i un acord institucional per donar resposta a la vertebració d’un espai físic i territorial que durant massa anys no ha tingut un planejament específic i que subsistia la provisionalitat de la seva ordenació urbanística i manteniment. Un projecte global per donar resposta a les inquietuds d’una majoria de la població del barri que, tot i els recels i l’escepticisme, volia que la seva situació personal i col·lectiva canviés.
El barri que a la ment de molta gent, té l’adjectiu de marginal i perillós, ha de canviar amb totes aquestes millores, i passar a ser la concepció d’un barri obert, segur i multicultural, com el que vam visitar el dimarts passat, i com el que continuarem visitant de tant en tant.
La Mina és el resultat d’una actuació sorgida el 1969, és un barri de “creació instantània”, fruit del reallotjament de diferents grups de població que feien vida en ”infrahabitatges” a l’àrea metropolitana de Barcelona i en molts casos amb dèficits socials, laborals, culturals o econòmics.
PRESENT I FUTUR
Els recursos que s’hi han destinat en serveis socials, sanitaris i educatius no desmereixen dels que s’han destinat a altres barris. Però el que potser hi mancava era un projecte més global.
La Mina per tant segueix condicionada per la situació social i urbanística. El barri compta amb poques connexions a través del transport públic amb el seu entorn més immediat, fet que ha suposat dificultats afegides per als desplaçaments dels seus residents, així com la generació d’una percepció d’aïllament. No obstant, el barri busca millors connexions amb el teixit urbà i social de Sant Adrià de Besòs i de Barcelona. I actualment amb el tram o està aconseguint.
Calia, doncs, un instrument de treball i un acord entre totes les administracions que abordés la complexitat d’un entorn social que ha generat històricament nivells molt importants d’exclusió i marginalitat, que abordés la resolució de la conflictivitat social i la degradació de la vida comunitària, resultats d’una minoria incívica i de la delinqüència organitzada.
Es tracta doncs de generar un projecte i un acord institucional per donar resposta a la vertebració d’un espai físic i territorial que durant massa anys no ha tingut un planejament específic i que subsistia la provisionalitat de la seva ordenació urbanística i manteniment. Un projecte global per donar resposta a les inquietuds d’una majoria de la població del barri que, tot i els recels i l’escepticisme, volia que la seva situació personal i col·lectiva canviés.
El barri que a la ment de molta gent, té l’adjectiu de marginal i perillós, ha de canviar amb totes aquestes millores, i passar a ser la concepció d’un barri obert, segur i multicultural, com el que vam visitar el dimarts passat, i com el que continuarem visitant de tant en tant.
L’ELITITZACIÓ PROGRESSIVA QUE PATEIX GRÀCIA
Una ràpida ullada ens descobreix un barri divers en nacionalitats i en oferta lúdico-cultural. El carrer Verdi és el centre neuràlgic d’aquesta antiga vila que, abans de la seva annexió a la gran Barcelona a principis del S.XX, era el destí dominical per una part de la rica burgesia barcelonina.
Veïnes i veïns de totes les edats, col·lectius i entitats de la Vila de Gràcia que pateixen en la quotidianitat un model de ciutat que fomenta les desigualtats, imposat pels poders econòmics i facilitat per les administracions públiques. La Barcelona del disseny, guapa, neta i cívica té com a objectiu la transformació de la ciutat i de la seva gent en una mercaderia més.
Gràcia és una peça més d’aquest trencaclosques del model “Marca Barcelona‿. És preocupant l’elitització progressiva que s’està patint al barri, especialment en els darrers anys: manca d’espais públics i d’ús social, desaparició de petits comerços i tallers artesanals…., i la pujada desmesurada del preu de l’habitatge, que aboca directament a la desarticulació del teixit social i a la precarització de les vides dels habitants de Gràcia. Per aquest motiu, el principal objectiu d’aquesta gent és acabar amb la violència immobiliària i urbanística a Gràcia, per violar-se sistemàticament un dret fonamental i bàsic: l’accés a un habitatge digne, un bé de primera necessitat.
Veïnes i veïns de totes les edats, col·lectius i entitats de la Vila de Gràcia que pateixen en la quotidianitat un model de ciutat que fomenta les desigualtats, imposat pels poders econòmics i facilitat per les administracions públiques. La Barcelona del disseny, guapa, neta i cívica té com a objectiu la transformació de la ciutat i de la seva gent en una mercaderia més.
Gràcia és una peça més d’aquest trencaclosques del model “Marca Barcelona‿. És preocupant l’elitització progressiva que s’està patint al barri, especialment en els darrers anys: manca d’espais públics i d’ús social, desaparició de petits comerços i tallers artesanals…., i la pujada desmesurada del preu de l’habitatge, que aboca directament a la desarticulació del teixit social i a la precarització de les vides dels habitants de Gràcia. Per aquest motiu, el principal objectiu d’aquesta gent és acabar amb la violència immobiliària i urbanística a Gràcia, per violar-se sistemàticament un dret fonamental i bàsic: l’accés a un habitatge digne, un bé de primera necessitat.
Aquest procés va lligat a un control de l’espai públic per part de l’Administració, que està convertint el carrer que és de tots, en un espai de ningú. S’accentuen cada cop més les desigualtats per accedir a un habitatge digne, alhora que l’espai públic és regulat amb l’objectiu d’encobrir aquestes desigualtats.
Per plantar cara aquesta situació i aconseguir un canvi el veïns creuen necessari tot un seguit d’actuacions:
Visualitzar que aquestes problemàtiques no són ni individuals ni d’una generació determinada. La dificultat per accedir o mantenir un habitatge afecta a col·lectius diversos, i de totes les edats, i el punt comú és la inseguretat material que genera aquesta dificultat.
Crear eines per enfortir el teixit social, i proposar, donar suport i portar a terme solucions per transcendir col·lectivament al model imposat.
Denuncia, entre altres coses, l’especulació i l’expulsió dels veïns i veïnes de Gràcia.
Demanar al Districte una implicació en la solució d’aquest problema elaborant un Pla d’Habitatge o regulant els preus dels lloguers.
LA FORMA I LA MIDA
" I em vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del ganivet i amb lletres de diari vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre, i, com d’esma, vaig posar-me a caminar i les parets em diuen que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del Diamant: una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. "
Mercè Rodoreda La plaça del Diamant (fragment) 1960
Any Rodoreda 1908-2008
Mercè Rodoreda La plaça del Diamant (fragment) 1960
Any Rodoreda 1908-2008
Es una qüestió de mides, entre altres coses. Dels sorollosos i amples carrers de l’Eixample, al girar la cantonada ens trobem com si haguéssim traspassat una porta a una dimensió paral·lela. Com si entréssim dintre del casc antic, aquell que havia nascut i crescut intramurs. Quan entrem a Gràcia sembla que deixem enrere part de la ciutat, com si només la gent petitona com formigues s’hi pogués ficar pels seus carrerons com si gotes d’aigua s’escolessin per diminuts forats. I tot i no tenir la regularitat de l’Eixample, tens la ortogonalitat que dintre del laberint t’ajuda a tirar endavant.
I així caminem per una vorera estreta per on amb prou feines anem de dos en dos. I si s’ajunta un tercer no cal preocupar-se que també pot anar per la calçada. I si volem creuar d’un salt estem a l’altre vorera. I les cases sembla que es miren com enamorades i els veïns asseguren indiscrecions de finestra a finestra. I de cop aquest carrer es dilata i es converteix en una plaça. Una plaça de sòl dur i d’escala humana. Completament delimitada. Hi arribes tangencialment o frontal i surts de la mateixa manera o de costat, les creus rectes o diagonals, t’hi atures, val la pena descansar que els carrers fan pujada.
I els temps passa i la gent canvia. Els carrers es peatonalitzen un petits espais son regalats a la ciutat. Les botigues s’encareixen i el barri es renova. Els fashion victims campen entre els okupes i les àvies xerren de camí a la perruqueria.
I Gràcia sembla una equació perfecta de parcel·les edificades i places amb mil variants possibles i totes elles a una sumen el barri. Tot quadriculat però versatil, ordenat i laberíntic.
I com en tot, els millor de les perfeccions són les seves imperfeccions.
L´essència del poble
Una de les grandeses de Gràcia és el fet de distanciar-se de la ciutat tot i estar integrada a aquesta. Més que un barri és un poble en que on la forma de vida i relacionarse canvia en sortir dels seus límits. Les places, els carrers, els bars, els cinemes, les llibreries,…tots aquest indrets es converteixen en punts d´unió i reunió de la gent del barri, mentre que els forans buscan fugir de l´ofegament de la gran ciutat i canviar a una escala més acollidora i propera. Sempre ha estat un indret de petits artesans i comerciants emprenedors. Amb el pas dels anys la essència de Gràcia està perdent-se per culpa del monstre urbà que la va devorar. La Barcelona fashion victim, del turisme i imperialista ha fixat la vista en aquesta vila…ja comença a notar les conseqüencies i no sabem fins a quin punt pot canviar. La heterogeneitat i el caràcter del teixit social de Gràcia corre un greu perill d´extinguir-se. Molts dels vilatans i els seus fills s´han vist, es veuen i es veuran empesos a abandonar el seu poble.
Gràcia és com la petita gazela perseguida per la ferotge lleó-Barcelona. Tot i estar gairebé atrapada entre les poderoses urpes de l´especulació i el corporativisme, encara respira, però fins quan podrà mantenir la essència del que va ser i del que és?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
