Aloma de MERCÈ RODOREDA

Als Josepets van agafar el tramvia i , com que anava ple, van pujar a l’imperial. Robert es va asseure al costat d’ella. Les copes dels arbres atapeïdes de fulles, i les cases amagades al seu darrera anaven passant com si no haguessin d’acabar-se mai. L’aire li enfresquia les galtes i li tirava els cabells enrere. (...) Havien arribat a la Plaça de Catalunya i van baixar. A dalt de l’imperial feia fresca però quan van començar a caminar la calor era horrorosa. Un noi, menjant un gran tros de coca, va passar però costat d’Aloma i li va donar una empenta. La terrassa del Colon estava plena de gent i els cambrers, amb la jaqueta blanca, anaven i venien servint begudes. (...) A Montjuïc hi havia tanta gent com a la Rambla. Es veien dones boniques. (...) Fins a la pèrgola arribaven els xiscles dels qui havien pujat en els cotxets elèctrics. No gaire lluny hi havia una gran roda amb aeroplans que giravoltaven. Tot d’una va començar el castell de focs: els rams eren grocs, vermells, blaus; escopien estrelles i, voltats de fosca, es fonien i no en quedava res. Els anuncis de la Plaça de Catalunya s’havien anat apagant, ara l’un, ara l’altre. Per un esvoranc entre núvols es veia un tros de cel negre com el mar.
Un dia, feia anys, Aloma havia anat a Badalona amb l’Anna i Joan. Després de sopar s’havien estirat a la platja. En el Passeig de Mar tocaven sardanes. No li agradaven, però aquella nit, amb les onades a la vora, li van fer venir enyorament. Per entre els núvols, el cel també era molt negre.
Va veure que Robert pagava el gelat i, sense saber per què, es va entendrir.

MERCÈ RODOREDA (1909-1983)
Aloma