Una mirada cap al futur

El que és diferent sempre ha costat d’acceptar i sobretot en una època en què les llibertats i les diferències no estaven gaire de moda. És cert que hi havia gent que malvivia en barraques i de qualsevol manera, amb poques garanties higièniques i fent certa nosa a alguns, i que calia donar resposta a aquesta necessitat massiva de vivenda, però la solució adoptada no va millorar les coses i fins i tot les va empitjorar durant bastants anys. Enormes blocs per 1800 persones, dividits en en pisos de 60m2, en una territori comanche en què els carrers per urbanitzar, la poca llum i la condició tan absolutament perifèrica afavoria la marginalitat, la delinqüencia i la drogadicció d’una gent que sempre ha estat en una franja llindar a la societat.
La solució adoptada des dels últims anys? Una potent reforma urbanística acompanyada d’una constant reforma educativa: ensenyar en comptes de prohibir. Millora total de les comunicacions amb metro i tramvia, aposta per vivendes a una escala més petita i uns bons equipaments capaços d’atreure gent d’altres llocs. Motivar els joves i les dones amb activitats culturals, que desenvolupin la seva creativitat i que no els faci sentir marginats d’enlloc, dissoldre el gueto i que es barregin les tradicions. Els bons resultats fins ara són evidents, però tothom és conscient que queda moltíssima feina per fer.
Només ens queda fer-nos una pregunta: estem perdent alguna cosa a mesura que a poc a poc anem amotllant les tradicions i cultures diverses a un estàndard global?