Una partideta?

La moneda fa caure les boles amb soroll. La mà impacient deixa l’ampolla de cervesa i agafa la primera bola: tres tocs sobre la vora vermella i un ràpid llançament al centre. Les barres brillants es mouen amb un so sord i tot d’ulls segueixen la bola com es desplaça entre els peus dels ninots. El crit de gol marca el moment de fer un glop i millorar l’estratègia, mentres el rellotge, constant, va marcant els minuts de la tarda entre la mandra del fum i l’olor a cafè. Una carambola del billar es fa un racó entre els riures d’uns avis que han acacabat de remenar les fitxes de dòmino, mentres a fora, els nens que s’han acabat obedientment el berenar, deixen les motxilles carregades d’estudis sobre el banc i es disposen a jugar a la plaça. I no només n’hi ha una: hi ha unes quantes places a Gràcia, teixides per uns carrers tranquils i ben proporcionats, replenes de gent gaudint de la vida al carrer.

Fins quant ho permetrà la Bcn wapa? Ja es van transformant els comerços, la nit, les festes, i l’alcohol conviu amb la policia i la son dels veïns en un lloc on potser no hi caben tots... En aquesta Barcelona del disseny, d’hotels que broten i gratacels corporatius, congressos d’alts executius i tendes luxoses, no sé si racons com La Violeta sobreviuran juntament amb el barri, o quedaran aïllats com a testimonis vivents del caràcter de la gent que hi vivia, o ni tan sols aguantaran la pressió i despareixeran donant lloc a qualsevol cosa més cool. Qui sap...
Per cert, que ja ens toca. Una partideta?